El cas de la noia italiana, Eluana Englaro, que trobant-se en estat vegatatiu des de fa 18 anys, se li ha negat el dret a morir dignament, no és pas nou. Hi ha molts casos de persones que, a resultes d’un accident, han entrat en un coma irreversible per més que les cèl·lules del cos puguin mantenir-se vives de forma artificial. El que ha fet que aquest cas hagi saltat a les primeres planes informatives és l’inexplicable acarnissament amb què han intervingut tant el Vaticà com, sobretot, el Berlusconi.
Es pot entendre que hi hagi visions diferents sobre el tema de l’eutanàsia; terme que caldria definir més acuradament, perquè en aquest cas no es tracta de provocar-li la mort sinó de deixar d’aplicar-li mesures excepcionals sabent que això provocarà aturada dels impulsos del cor que manté viu el cos. Es pot entendre que no tothom vegi de la mateixa manera el concepte de la mort: si clínicament ja és irreversible el procés i per tant no hi ha possibilitat de retornar-la a la vida, és que la noia ja és morta, encara que es mantinguin vives les cèl·lules del seu cos. I es pot entendre que hi hagi persones que creguin en un valor suprem de la vida i que, per tant, considerin que en cap cas es pot fer ni deixar de fer res que la interrompi, mentre altres poden creure que el dret a la vida inclou també el dret a la mort.
Costa més d’acceptar que hi hagi persones amb tan poca sensibilitat com per no entendre que a la noia no se li està fent cap bé mantenint-la en aquest estat, això donant per suposat que probablement no hi deu haver sensació de patiment; amb tan poca humanitat com per no entendre que qui pateix realment és la família que ha de reviure cada dia la mort de la seva filla. I més quan, segons el pare, la noia havia manifestat, encara que fos verbalment, unes voluntats anticipades en el sentit de no voler que la mantinguessin viva a qualsevol preu. Ni el Vaticà ni Berlusconi no han respectat la voluntat i el sentiment de les persones afectades. Però és especialment greu l’obsessió malaltissa del Cap de Govern italià per perseguir la família, fins i tot en contra de les sentències judicials que els donaven la raó, per fer valdre un punt de vista fonamentalista que no aporta sinó allargar el patiment.
Fins aquí podríem parlar de visions contraposades: la dels qui defensen el dret a la vida, que inclou el dret al final digne d’aquesta vida, enfront dels qui creuen que no importen les persones sinó el manteniment de qualsevol forma de vida, indistintament de la seva voluntat i sobretot al marge del patiment que pugui comportar allargar-la artificialment. Però és que en el cas del Berlusconi i del Vaticà, en la persona del Papa, el cas és molt més greu i demostra per part d’aquests dos individus un alt grau de cinisme. Quan Berlusconi està promovent lleis clarament racistes amb el menyspreu més absolut envers el dret a la vida de les persones que han hagut de sortir del seu país cercant una vida digna, o quan Benet XVI ha tingut la indecència de mostrar-se comprensiu envers els qui neguen l’holocaust, ja no podem parlar d’actituds a favor de la vida. Es tracta simplement d’actituds hipòcrites, mesquines i inhumanes, que fan mofa i befa del suposat missatge evangèlic, amb una absoluta manca de respecte pel dret a la vida, a la vida digna de les persones.
Es pot entendre que hi hagi visions diferents sobre el tema de l’eutanàsia; terme que caldria definir més acuradament, perquè en aquest cas no es tracta de provocar-li la mort sinó de deixar d’aplicar-li mesures excepcionals sabent que això provocarà aturada dels impulsos del cor que manté viu el cos. Es pot entendre que no tothom vegi de la mateixa manera el concepte de la mort: si clínicament ja és irreversible el procés i per tant no hi ha possibilitat de retornar-la a la vida, és que la noia ja és morta, encara que es mantinguin vives les cèl·lules del seu cos. I es pot entendre que hi hagi persones que creguin en un valor suprem de la vida i que, per tant, considerin que en cap cas es pot fer ni deixar de fer res que la interrompi, mentre altres poden creure que el dret a la vida inclou també el dret a la mort.
Costa més d’acceptar que hi hagi persones amb tan poca sensibilitat com per no entendre que a la noia no se li està fent cap bé mantenint-la en aquest estat, això donant per suposat que probablement no hi deu haver sensació de patiment; amb tan poca humanitat com per no entendre que qui pateix realment és la família que ha de reviure cada dia la mort de la seva filla. I més quan, segons el pare, la noia havia manifestat, encara que fos verbalment, unes voluntats anticipades en el sentit de no voler que la mantinguessin viva a qualsevol preu. Ni el Vaticà ni Berlusconi no han respectat la voluntat i el sentiment de les persones afectades. Però és especialment greu l’obsessió malaltissa del Cap de Govern italià per perseguir la família, fins i tot en contra de les sentències judicials que els donaven la raó, per fer valdre un punt de vista fonamentalista que no aporta sinó allargar el patiment.
Fins aquí podríem parlar de visions contraposades: la dels qui defensen el dret a la vida, que inclou el dret al final digne d’aquesta vida, enfront dels qui creuen que no importen les persones sinó el manteniment de qualsevol forma de vida, indistintament de la seva voluntat i sobretot al marge del patiment que pugui comportar allargar-la artificialment. Però és que en el cas del Berlusconi i del Vaticà, en la persona del Papa, el cas és molt més greu i demostra per part d’aquests dos individus un alt grau de cinisme. Quan Berlusconi està promovent lleis clarament racistes amb el menyspreu més absolut envers el dret a la vida de les persones que han hagut de sortir del seu país cercant una vida digna, o quan Benet XVI ha tingut la indecència de mostrar-se comprensiu envers els qui neguen l’holocaust, ja no podem parlar d’actituds a favor de la vida. Es tracta simplement d’actituds hipòcrites, mesquines i inhumanes, que fan mofa i befa del suposat missatge evangèlic, amb una absoluta manca de respecte pel dret a la vida, a la vida digna de les persones.
