A bombo i plateret el Conseller Joan Saura esbombava el magnífic acord assolit amb el Govern espanyol, gràcies al qual el 2009 es farà a Catalunya una inversió suplementària de 800 milions. Està clar que no es tracta de cap regal ni de cap concessió, perquè aquests 800 milions corresponen a una part dels endarreriments de les inversions que l’Estat per llei havia d’haver fet ja en els anys 2006, 2007 i 2008 i que no s’havien materialitzat encara. Bé, de fet, ara el que s’ha fet és senzillament concretar en quin tipus d’obres es destinaran aquests diners, en el ben entès que de cap de les maners vol dir que s’executin aquest any. Per tant, l’acord implica el compromís de pagar una part del deute pendent, d’acord amb l’Estatut, que caldrà veure com i en quins terminis es materialitza. Cal recordar que els percentatges de les obres executades el 2008, en relació a les pressupostades, és extremadament baix a Catalunya.
Però, està clar, acostumats amb un Govern que incompleix sistemàticament els seus compromisos i que fa burla de la llei, ja és tot un èxit aconseguir un nou compromís de donar compliment, ni que sigui parcialment, al que marca la legislació vigent. Però no deixa de ser un compromís més, com tants altres que després s’ha passat pel forro. I, lògicament, el Partit Popular, expert en corrupteles vàries i contrari a l’aplicació de la llei, ha posat el crit el cel: segons ells és un escàndol que el Govern espanyol pagui els seus deutes. Si no s’aplica l’Estatut ni en matèria de traspassos ni en matèria de finançament, per quina raó s’ha de complir el que estableix una simple disposició addicional tercera del text estatutari?
Esquerra, com el mateix Saura, ja s’ha afanyat a dir que això no és una primera concessió que després es pugui compensar amb un mal acord de finançament. Un aclariment que no caldria si no fos perquè més d’un dels implicats ho deu haver interpretat així. El pagament d’unes factures pendents no pressuposa estar al corrent de la resta de factures ni molt menys que vagin a compte de les que han de venir. De fet, ja és un mal senyal que el que hauria d’haver estat un acte de normalitat, malgrat el retard, s’hagi presentat com tot un èxit fruit d’una negociació. Vol dir que sí que s’està negociant fins a quin punt i en quins terminis s’ha de complir la legislació.
Però, està clar, acostumats amb un Govern que incompleix sistemàticament els seus compromisos i que fa burla de la llei, ja és tot un èxit aconseguir un nou compromís de donar compliment, ni que sigui parcialment, al que marca la legislació vigent. Però no deixa de ser un compromís més, com tants altres que després s’ha passat pel forro. I, lògicament, el Partit Popular, expert en corrupteles vàries i contrari a l’aplicació de la llei, ha posat el crit el cel: segons ells és un escàndol que el Govern espanyol pagui els seus deutes. Si no s’aplica l’Estatut ni en matèria de traspassos ni en matèria de finançament, per quina raó s’ha de complir el que estableix una simple disposició addicional tercera del text estatutari?
Esquerra, com el mateix Saura, ja s’ha afanyat a dir que això no és una primera concessió que després es pugui compensar amb un mal acord de finançament. Un aclariment que no caldria si no fos perquè més d’un dels implicats ho deu haver interpretat així. El pagament d’unes factures pendents no pressuposa estar al corrent de la resta de factures ni molt menys que vagin a compte de les que han de venir. De fet, ja és un mal senyal que el que hauria d’haver estat un acte de normalitat, malgrat el retard, s’hagi presentat com tot un èxit fruit d’una negociació. Vol dir que sí que s’està negociant fins a quin punt i en quins terminis s’ha de complir la legislació.
