Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.
Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.
No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, però ho hauria pogut ser.
