Dies enrere es va presentar un estudi del Centre d’Estudis Sobiranistes que defensava la tesi, d’altra banda ja prou difosa, segons la qual quan Catalunya assolís la seva independència formaria part, de forma automàtica, de la Unió Europea. En síntesi, el que es ve a dir és que si l’actual Estat espanyol és membre de la Unió, en partir-se en dos, en realitat apareixerien dos estats nous que no haurien deixat mai de pertànyer-hi. Per tant, Catalunya no hauria de seguir cap procés d’incorporació, com han hagut de fer els Estats que ho han sol·licitat des de fora.
Personalment, tot i donar per bona aquesta lògica, crec que les coses no serien tan fàcils. Tothom sap que les lleis, els tractats internacionals, les convencions i el Dret en majúscules poden dir el que vulguin, però a l’hora de la veritat el que preval és la voluntat política dels governants. I en el cas europeu, prevaldrien els interessos dels Estats en la seva relació amb Espanya. Si les lleis internes de cada Estat els governants se les poden passar pel forro quan els convé, amb el suport incondicional d’una Justícia posada al seu servei, el Dret Internacional és una pantomima que en el millor dels casos no passa de ser una recomanació. Cap jutge, ni espanyol ni europeu, donaria la raó a ningú que pretengués el compliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que des del moment que va ser ratificada el 2001 pel Govern espanyol va passar a formar part del seu ordenament jurídic; el que tenim són judicis en contra del qui té la pretensió de fer ús dels drets que reconeix la Carta.
Més aviat penso que, si Catalunya aconseguís la independència, sí que hauria de seguir tota la tramitació formal per entrar a formar part de la Unió europea, com qualsevol altre dels països que ho han sol·licitat. Entre altres coses, perquè no és cert que, ara, Catalunya formi part de la Unió europea; en forma part Espanya, però una Espanya que és ella mateixa la que no ens inclou. Catalunya n’és exclosa com a tal, la seva llengua no hi és reconeguda perquè no és reconeguda com una llengua d’aquest Estat espanyol membre de la Unió. Per això, quan la Comissària europea encarregada dels temes del multilingüisme ha de decidir sobre el proveïment d’una plaça de traductor té molt clar que no cal mantenir cap plaça de traductor de català, una llengua que està fora de la Unió europea; i en nom del multilingüisme l’adjudica al castellà.
Personalment, tot i donar per bona aquesta lògica, crec que les coses no serien tan fàcils. Tothom sap que les lleis, els tractats internacionals, les convencions i el Dret en majúscules poden dir el que vulguin, però a l’hora de la veritat el que preval és la voluntat política dels governants. I en el cas europeu, prevaldrien els interessos dels Estats en la seva relació amb Espanya. Si les lleis internes de cada Estat els governants se les poden passar pel forro quan els convé, amb el suport incondicional d’una Justícia posada al seu servei, el Dret Internacional és una pantomima que en el millor dels casos no passa de ser una recomanació. Cap jutge, ni espanyol ni europeu, donaria la raó a ningú que pretengués el compliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que des del moment que va ser ratificada el 2001 pel Govern espanyol va passar a formar part del seu ordenament jurídic; el que tenim són judicis en contra del qui té la pretensió de fer ús dels drets que reconeix la Carta.
Més aviat penso que, si Catalunya aconseguís la independència, sí que hauria de seguir tota la tramitació formal per entrar a formar part de la Unió europea, com qualsevol altre dels països que ho han sol·licitat. Entre altres coses, perquè no és cert que, ara, Catalunya formi part de la Unió europea; en forma part Espanya, però una Espanya que és ella mateixa la que no ens inclou. Catalunya n’és exclosa com a tal, la seva llengua no hi és reconeguda perquè no és reconeguda com una llengua d’aquest Estat espanyol membre de la Unió. Per això, quan la Comissària europea encarregada dels temes del multilingüisme ha de decidir sobre el proveïment d’una plaça de traductor té molt clar que no cal mantenir cap plaça de traductor de català, una llengua que està fora de la Unió europea; i en nom del multilingüisme l’adjudica al castellà.
