Hi ha molts índex i paràmetres diversos per constatar com creix el racisme i la xenofòbia als països de l’anomenat primer món. Davant de fets puntuals, com el del pamflet xenòfob repartit a Badalona pel candidat del Partit Popular, Garcia Albiol, al costat de la presidenta Alícia Sánchez Camacho, sovint ens escandalitzem com si el focus del problema fossin aquests brots en concret, i com si aquestes atzagaiades no fossin sinó el resultat d’una tendència general de les societats occidentals.
Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.
Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.
Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.
I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.
Hi ha d’una banda la majoria de lleis relacionades amb la immigració, aprovades indistintament per Governs d’esquerres i de dretes, com és el cas de la legislació espanyola, basades en la negació de la igualtat de drets de totes les persones sigui quin sigui el seu origen, i que només procura regular i controlar els fluxos migratoris en funció dels interessos del país receptor. La legislació ve a dir als ciutadans que hi ha unes persones que tenen uns drets per raó d’haver nascut en un determinat territori que no tenen els altres, als quals podem considerar il·legals; la marginació i persecució d’aquests il·legals no és un problema de drets humans, sinó d’impossibilitat material d’expulsar-los. Per això, la mateixa administració que fa les lleis es nega a què algú pretengui denunciar les irregularitats detectades en base a aquestes lleis.
Hi ha, d’altra banda, l’aparició de grups que, a la vista d’aquesta tendència general de les polítiques oficials, es mostren desacomplexadament racistes amb el convenciment que en podran treure un rèdit electoral i un benefici personal. Això s’esdevé arreu d’Europa on els partits d’extrema dreta de caràcter racista estan guanyant suports, i poden entrar per exemple al Parlament britànic. I a casa nostra grups com Plataforma per Catalunya o com el Partit Popular saben que atiant l’odi racial no fan sinó expressar obertament el que més dissimuladament ja diuen les lleis del país, i que un sector de la població, sense escrúpols, voldria sentir.
Hi ha també la connivència del sistema judicial que darrerament ha anat canviant el sentit de les seves sentències. Si abans es qualificava de delicte la incitació a la xenofòbia o la discriminació racial, avui aquesta mena de sentències es reserven només per a grups marginals d’extrema dreta que no tenen voluntat d’incidir en la realitat del país, sinó simplement mantenir una actitud provocativa, amb símbols nazis inclosos. El pamflet del Partit Popular de Badalona, com el que temps enrere es va repartir a Vic, no fa gaire hauria estat tipificat directament de racisme; avui és molt difícil que prosperi cap querella contra els seus creadors.
I és que també els partits teòricament progressistes han anat canviant el seu discurs. És el que feia ahir Joan Puigcercós quan afirmava que la seva posició havia d’estar a mig camí de la xenofòbia de l’extrema dreta, referint-se al PP, i el que seria políticament correcte que potser ja no defensa ningú. No ens enganyem: tots els grups i sectors socials són responsables d’aquest desplaçament del debat sobre la immigració cap a posicions més tancades que ens acosten a la xenofòbia. I és aquest mateix desplaçament de la centralitat del discurs que fa que apareguin com a normals les opcions i els posicionaments obertament racistes que cap jutge gosarà condemnar.
