No hi ha dubte que la gran sorpresa del nou Govern de la Generalitat ha estat la incorporació del socialista Ferran Mascarell. D’interpretacions se’n poden fer moltes, i les més pernicioses poden estar perfectament justificades, vist el comportament que acostumen a tenir els polítics professionals. Alguns socialistes, emprenyats pel que poden considerar una OPA hostil, ja s’han afanyat a blasmar Ferran Mascarell acusant-lo de voler un càrrec al preu que fos i per damunt de tot; en tot cas, seria el mateix Ferran Mascarell que fins ara havia merescut tota la seva confiança, com a responsable de cultura de l’Ajuntament de Barcelona o com a Conseller de la Generalitat en l’època de Pasqual Maragall.
També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió.
Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits.
Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país.
Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit.
Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit.
Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.
No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.
Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.
També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió.
Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits.
Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país.
Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit.
Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit.
Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.
No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.
Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.
