A què juguem? El Govern de CiU es va prendre molt seriosament el tema de l’endeutament i de seguida va acceptar les tesis dels socialistes espanyols que calia retallar a tort i a dret per tal de poder mantenir el ple suport a les grans empreses i a la banca. I les retallades es fan no pas per allà on són més lògiques, i molt menys per allà on poden ser menys injustes, sinó per allà on és més fàcil d’obtenir el major botí amb un mínim esforç. Es premia els causants de la crisi, legislant per encàrrec seu i a favor seu, i es castiga les víctimes de la crisi, els treballadors, els jubilats i els pensionistes.
Així, CiU ha atacat de ple els dos grans camps d’on pot treure un bon pessic: la sanitat i l’ensenyament. Dos temes que no preocupen en absolut al Govern de la Generalitat, que sap que d’aquesta manera potenciarà l’ensenyament i la sanitat privada, la dels seus. CiU va claudicar a la primera a les exigències dels socialistes (per què carai deuen mantenir aquest nom?) i, evidentment, si ha estat tan fàcil a la primera envestida deuen pensar que també ho serà a la segona. I sense el més mínim pudor, el PSC-PSOE, sense deixar que acabéssim de pair la primera retallada contra l’estat del benestar, ja reclama que se’n faci una segona de semblant. I CiU pica de peus, protesta, però acata. Prou que insinua que si com a mínim l’Estat pagués el que havia de pagar a Catalunya aquest any, ja no caldria aquesta segona retallada; prou que es deixa anar que l’administració que té el deute més important és la de l’Estat, el mateix que malbarata els nostres recursos... però no hi ha la valentia suficient com per a fer un pas més endavant.
Estem parlant d’unes retallades que podrien arribar als 6.000 milions, i que les necessitats de finançament de la Generalitat per aquest any poden sumar fins a 11.000 milions. Però sembla com si no hi tingués res a veure que el nostre dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals. No solament, no caldria fer cap mena de retallada, sinó que amb aquests diners es podria fer un gran esforç financer per tal de tirar endavant l’economia del país. Però, no. Tenim un Govern poruc i submís, incapaç de plantar cara; i uns enemics que tenen molt clar que la millor manera de subjugar-nos i d’anihilar-nos és a través de l’asfíxia econòmica. CiU no gosa defensar ni l’ensenyament ni la sanitat pública, però el PP i el PSC-PSOE hi són obertament contraris exigint encara més retallades i negant el dret dels catalans a disposar dels nostres recursos. La independència és l’únic camí per a salvar-nos del desastre, l’únic camí per a defensar un estat del benestar mínimament digne.
