L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.
En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.
Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.
En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.
Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.
