Pàgines

dimecres, 21 de desembre del 2011

Sense insubmissió no hi ha llibertat

Ho va dir ben clar el portaveu del Govern, Francesc Homs: es descarta emprendre cap mesura d’insubmissió fiscal, malgrat tots els incompliments per part del Govern espanyol. Si el Govern espanyol incompleix els seus compromisos i fins i tot les lleis, el Govern català té molt clar que en cap cas no ho farà repercutir sobre les arques del mateix Govern espanyol, a través dels impostos o de les quotes a la Seguretat Social que paga la Generalitat, sinó única i exclusivament sobre els ciutadans. El raonament sembla, des del seu punt de vista, absolutament lògic: si la crisi provocada pels bancs i pels especuladors s’ha fet pagar i es continuarà fent pagar als ciutadans, i mai als seus causants, per quina raó s’hauria de fer pagar ara els causants de l’espoli i de la crisi que patim com a país?

Algú podria pensar que la insubmissió fiscal és una mesura molt forta i agosarada; però, en realitat, el que li demanaven formacions polítiques com ERC, IC o SI no era ben bé una insubmissió fiscal, sinó un simple ajornament dels pagaments que ha de fer la Generalitat cap a Madrid, mentre de Madrid no vinguin els diners que ens deuen. En el benentès que ja no es parla dels diners que ens correspondrien si fóssim un país lliure, o si com a mínim tinguéssim un tracte fiscal just, sinó només dels diners que estableix l’actual legislació espanyola que dóna cobertura a l’espoli. Per tant, el plantejament dels grups més nacionalistes de la cambra catalana, que es redueix a reclamar el compliment de les lleis espanyoles tremendament injustes, no té res d’agosarat. De fet seria el plantejament lògic que haurien de fer tots els grups nacionalistes espanyols: respectar les pròpies lleis. Però, com que a Madrid es passen pel forro les lleis que no els interessa complir, CiU no gosa contradir-los del tot i opta per la simple queixa verbal, no fos cas que s’ofenguessin.

I bé. Tothom sap que si es volen fer més passes endavant en l’autogovern, en algun moment o altre caldrà desafiar les lleis espanyoles i emparar-se en la legitimitat, més que en la legalitat. I si el nostre Govern és incapaç de plantar-se ni tan sols per a exigir el compliment de les lleis espanyoles, com podem pensar que serà capaç de fer cap gest per a defensar la legitimitat dels catalans? Amb aquesta actitud de submissió i d’acatament de les legislació espanyola és absolutament impossible defensar els interessos de Catalunya i avançar cap al seu alliberament.