En Pere i l’Alícia, incompresos ?

En ben pocs dies de diferència s’ha repetit l’escena. Els dirigents espanyolistes a Catalunya, tant del PP com del PSOE, intenten presentar una cara més amable que la dels seus superiors jeràrquics a Madrid. I miren de vendre no només una mena de catalanisme que no es vol desvincular d’Espanya, però que també prsegueix els mateixos objectius de millorar-ne el finançament, d’afavorir un tracte just per a Catalunya i en algun cas fins i tot d’rofundir en l’autogovern. Però tot seguit es troben que els seus propis dirigents espanyols els desmenteixen.

És el cas de l’Alícia Sánchez Camacho que pretenia convèncer l’electorat que el Partit Popular a Catalunya també té la voluntat de millorar el finançament de Catalunya, encara que ells optin per la via del diàleg i la negociació en el marc de l’Estat de les autonomies. I es troba amb què les tesis oficials del seu partit van en la direcció contrària: recentralitzar l’administració estatal i continuar amb la seva croada en contra de Catalunya, de la seva economia, dels seus empresaris, i en contra del català. I és el cas del Pere Navarro que després d’anar predicant que ells representaven la via sensata del federalisme equidistant entre l’hostilitat oberta del PP i l’aventura sobiranista, i que ells proposaven una consulta sempre que fos dins del marc de la legislació espanyola, són els seus dirigents, amb Rubalcaba al capdavant, els qui li desmunten l’argument, ja que li adverteixen que ells seran sempre obertament contraris al federalisme i, per suposat,al dret a decidir. I ja no parlo de les idioteses esquizofrèniques d’un José Bono que vol emular el Vidal Quadras, sinó de la direcció federal del PSOE que li recorda qui mana al carrer Nicaragua i qui decidirà, com sempre, el sentit del vot dels diputats del PSC.

Algú podria pensar que tant l’Alícia com el Pere són uns incompresos, maltractats fins i tot pels dirigents del seu partit que no els posen pas gens fàcils les coses ni tan sols davant d’una contesa electoral. Però no crec que el tema sigui aquest. Els ja saben que el seu és un trist paper de trair Catalunya i la seva gent a canvi de tenir un lloc, sempre de segona fila, al partit espanyol, i qui sap si algun ministeri o una direcció general quan es doni el cas. Els costaria molt de defensar aquí el que diuen i fan els seus dirigents a Madrid, i per això s’inventen uns falsos arguments com si ells no participessin de l’hostilitat envers el país. No cal que els desemmascarem nosaltres, aquests botiflers; d’això ja se n’encarreguen els seus dirigents.

Que no es descobreixi el frau!

La notícia no semblava pas nova: la policia grega detenia un periodista per haver publicat una llista de més de 2.000 prohoms grecs de les finances i de la política que estan desfraudant les arques públiques. Quelcom de semblant al que li ha passat a Julian Assange, de WikiLeaks,  per gosar publicar les vergonyes de la política i la diplomàcia internacional, o al més recent cas del majordom del Papa que havia posat al descobert les intrigues i corrupcions de la cúria vaticana. La corrupció és coneguda i perfectament tolerada pels poders públics; i només es persegueix quan algú pretén fer-ho fora de control o quan interessa treure de la circulació o descreditar una persona o un grup concret.

En aquest cas de Grècia, però, l’afer adquireix molta més gravetat donada la situació econòmica per la qual travessa el país. La troika comunitària, que està posant unes duríssimes condicions a la població grega per tal de sufragar els errors de la seva classe dirigent, una part de la qual deu ser a la llista, i per tal d’evitar que en surtin perjudicats els banquers i empresaris que van apostar per aquesta classe política, sabia de l’existència d’aquesta llista i del volum del frau fiscal que es comet al país grec. I en cap moment va posar com a condició per al rescat que s’acabés amb aquesta sagnia per al país, com de fet tampoc va acceptar un proposta del Govern grec per reduir la despesa militar; l’interès de la troika no és sanejar l’administració grega, sinó afavorir els interessos privats dels poders econòmics, entre els quals també hi ha la classe dirigent grega.

Quelcom de semblant podem esperar de les condicions que s’imposarà a Espanya per al seu rescat. No se li demanarà al Govern espanyol que aturi la disbauxa d’infraestructures que no van enlloc, ni que redueixi la despesa militar o la Casa del Rei, ni que persegueixi el frau fiscal i que deixi de donar beneficis en forma d’amnistia als defraudadors, i menys encara que incrementi la pressió fiscal sobre les grans fortunes. Sinó que d’acord amb el mateix Govern espanyol carregaran les tintes en acaba de laminar la societat del benestar i reduir la capacitat de gestió de les autonomies.

Respectar el resultat de les urnes

Els populars no es cansen de dir que l’opció sobiranista és forassenyada i que no respon als interessos reals de la gent. Fins i tot gosen afirmar que ells estan amb aquesta imaginària majoria silenciosa que diuen que vol Catalunya dins d’Espanya. De fet, aquest és un dels grans arguments de l’unionisme: la seva lògica, la seva raó, els fa pensar que fora d’Espanya Catalunya quedaria relegada al no-res, que seria la ruïna per als catalans. Segons ells, és fàcil d’entendre: si els 16 mil milions d’euros que paguem els catalans i que no retornen a Catalunya ens els quedéssim nosaltres, encara seríem més pobres. El deuen entendre ells aquest argument, perquè per a nosaltres és molt més fàcil d’entendre que si no ens robessin tants diners ens en quedarien alguns més.

Però bé, qualsevol pot afirmar, i totes les dades ho avalen, que les polítiques econòmiques del Govern són tremendament perjudicials per als país i per a la majoria dels ciutadans. Però el fet que es pugui demostrar amb estadístiques irrefutables que el resultat de les seves polítiques econòmiques són un fracàs absolut, no treu que el Govern que va obtenir el suport democràtic de la ciutadania, en aquest cas tant el català com l’espanyol, estigui legitimat per a tirar-les endavant mentre aquesta mateixa ciutadania no els retiri la confiança a les urnes. Per als espanyols, en canvi, la legitimació de les urnes només val quan els convé, com en aquelles repúbliques bananeres en què els militars toleraven la celebració d’eleccions sempre guanyessin els seus candidats. Quan se li demana a la dirigent dels populars a Catalunya, l’Alícia Sánchez-Camacho, si respectarà el resultat sorgit del 25 de novembre no té la convicció democràtica suficient com per a respondre amb la lògica de qualsevol demòcrata: sempre s’ha de respectar la voluntat majoritària de la ciutadania expressada democràticament. Quan se la interpel·lava al Parlament en aquest sentit, ella responia que caldria que els catalans estiguessin ben informats a l’hora de prendre una decisió tan transcendental com la de l’emancipació nacional. Es veu que per a quedar sotmesos al pillatge i a l’espoli espanyol no cal aquesta informació.

És el mateix paper que està fent el Rajoy quan Mas li demana que respecti el resultat de les eleccions. És evident que el Partit Popular s’ha de preparar el terreny per poder argumentar que els resultats de les eleccions no legitimen les polítiques a seguir. I encara que a Catalunya els mitjans de comunicació espanyols hi tenen una presència força superior a la dels mitjans estrictament catalans o de caire sobiranista, segurament argumentaran que els catalans han votat encegats per mitjans partidistes; el que equival a reconèixer que per a la majoria dels ciutadans aquests mitjans de comunicació espanyols no mereixen prou credibilitat. Quan el vot sobiranista era minoritari, ens sentíem a dir constantment que els ciutadans ja s’havien autodeterminat anant a votar opcions polítiques partidàries de mantenir-nos dins d’Espanya; ara, s’hauran d’inventar una altra falòrnia. Tot, menys acceptar els resultats de la democràcia.

Les sumes no sempre sumen

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia ara fa tres setmanes: potser sí que hauria estat bo que s’hagués arribat a un acord per a fer una gran coalició independentista de cara a aquestes eleccions del 25 de novembre. Però, no havent estat possible l’acord, el que no hem de fer és perdre ni un minut en retrets, i menys encara en desqualificar-nos mútuament. L’important d’aquestes eleccions serà que CiU obtingui un bon resultat, que li permeti pensar que la seva opció sobiranista no li fa perdre vots, que hi hagi altres forces polítiques que l’empenyin i no li permetin fer un pas enrere, i que la ciutadania catalana de tot el ventall ideològic pugui trobar-se representada per una formació independentista: seria inviable tant una proposta independentista que només tingués el suport de la dreta com una altra que només tingués el suport de l’esquerra.

El treball per a la conjunció de les diferents forces independentistes s’hauria d’haver fet, en tot cas, durant tot aquest temps, sense la pressió d’unes noves eleccions a la vista, amb la lògica i inevitable pugna partidista per treure el màxim de diputats. I si això no s’ha fet és perquè cal entendre que cadascuna considera que té un projecte propi i diferenciat dels altres; si aquest projecte va més enllà de les possibles ambicions personals dels seus líders i té prou base social ja quedarà reflectit en el resultat electoral.

Dit això, l’opció que han fet Reagrupament i la Democràcia Catalana de Joan Laporta em sembla tan legítima i vàlida com la que poden fer les CUP, arriscant-se a no treure cap diputat. El que em semblen del tot desafortunades són les persistents picabaralles entre partits independentistes, afortunadament més a les xarxes socials que entre els mateixos líders d’aquestes formacions, que per intentar demostrar la validesa del propi projecte han de desqualificar precisament aquells altres amb els quals aparentment hi havia voluntat de col·ligar-s’hi; i pitjor encara quan algú, com ja s’ha fet, gosa fer crides en nom del patriotisme demanant que es retirin determinades candidatures amb l’excusa que poden no treure representació parlamentària.

Les darreres eleccions a Galícia i al País Basc poden servir d’exemple de la idea que ja apuntava dies enrere que no sempre les coalicions sumen tant com podria semblar. Bildu, aplegant tot el món aberzale de l’antiga Batasuna, més Aralar i EA ha aconseguit una meritori resultat de 21 diputats. Aquest resultat no és equiparable al de les eleccions del 2009 on no s’hi va poder presentar l’esquerra abertzale, ni tampoc al resultat del 2005 per la mateixa raó, encara que a darrera hora s’hi presentés el Partit Comunista de les Terres Basques; és una mica més equiparable al resultat del 2001, on EH amb Arnaldo Otegui al capdavant, va treure tan sols 7 diputats, als quals podríem sumar els 3 d’EB. I si reculem al 1998, entre EH, EA i EB en van treure 22; i quatre anys abans aquestes tres formacions anant per separat havien sumat 25 escons, i 22 encara en les anteriors. És a dir que el bon resultat tret ara amb la gran coalició de Bildu no representa cap novetat ni és un resultat insòlit, comparant-ho amb altres convocatòria on s’havien presentat per separat. Igualment, a Galícia, el BNG ha perdut 5 diputat, que han estat compensats en escreix amb els 9 obtinguts per l’escindit Xose Manuel Beiras amb l’Alternativa Galega de Esquerda. Una xifra de les dues formacions només havia estat superada pel mateix Beiras el 2001 i el 1997.

L’important, doncs, no serà la correlació de forces entre els grups independentistes que resulti de les eleccions del 25 de novembre, sinó la seva suma. I si de veritat hi ha voluntat i ganes d’anar cap a la concentració de l’independentisme, serà a part del dia 25 el moment de demostrar-ho. Amb el ben entès que crec que és imprescindible que hi hagi com a mínim un gran partit sobiranista de centre-dreta i un altre d’esquerres.

Reconèixer el dret a la secessió

Ho deia el Ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Cap estat d’Europa reconeix el dret a secessió”. I no sé si n’hi ha gaires arreu del món que ho facin. Teòricament els Estats Federals o Confederals, en la mesura que parteixin de la base que s’han format a partir d’un pacte entre iguals, haurien de contemplar aquesta possibilitat. Però és molt possible que no ho tinguin escrit explícitament en les seves constitucions; desconec, per exemple, si a Suïssa hi ha alguna previsió d’aquest tipus.

Naturalment, no hi ha cap Estat interessat en regular com una part d’aquest Estat pot separar-se’n. Per això, els pobles que han decidit emprendre el camí de la secessió han optat per acollir-se a la legislació internacional, que també ateny els Estats. Per exemple, el dret a la lliure determinació dels pobles figura en l'article  1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 (PIDCP) i també del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del mateix any, ambdós redactats sota els auspicis de l'ONU. A més, hi ha la  Resolució 2625 (XXV) de l'Assemblea General de l'ONU, de 24 d'octubre de 1970, que conté la Declaració sobre els principis de Dret Internacional. Se suposa que el Ministre espanyol deu saber que, ara mateix a Europa, hi ha uns dotze Estats, sense comptar les petites repúbliques caucàsiques, que tenen menys de vint anys d’existència. I ja es pot imaginar el senyor García que aquests nous estats no han necessitat cap llei concreta que els permetés el procés de secessió.

Potser, tampoc trobaríem gaire estats a Europa que amenacin amb l’ús de la violència quan hi ha una proposta democràtica per consultar la voluntat de la ciutadania o que tinguin un poder judicial que no persegueixi les amenaces pel sol fet de ser favorables a l’unionisme. A Escòcia, com a Flandes o com al Quebec, el procés independentista pot reeixir o no; però en tot cas serà per la voluntat democràtica dels seus ciutadans, respectada com no podia ser d’altra manera pels Estats. Si a Europa hi ha alguna excepció, aquest és l’existència d’un Estat com l’espanyol que no respecta la democràcia.

El Vidal Quadras no desbarra

Quan el Vidal Quadras fa afirmacions com aquelles en què deia que el secessionisme català era violent, a l’estil de les del Mayor Oreja que intentava vincular-lo amb ETA, no desbarra pas del tot. Està clar que no tenen ni cap ni peus des d’una perspectiva mínimament objectiva, democràtica i europea; i per això no és d’estranyar que la credibilitat i el prestigi dels espanyols a Europa es vegi cada vegada més compromesa. Però sí que aquestes declaracions encaixen dins de la tradició política i judicial més genuïnament espanyola.

A Espanya, mai hi ha hagut cap interès en condemnar ni la violència ni el terrorisme per la seva perniciositat intrínseca, sinó només en funció de l’orientació política al servei de la qual es posava aquesta violència. No preocupaven tant les víctimes d’ETA com la finalitat política amb què s’havien produït: la llei de partits només s’escudava en la violència per poder perseguir una opció política que posava en qüestió les tesis del nacionalisme espanyol. De fet, ni el PP ni altres grups de l’extrema dreta no han condemnat mai el principal grup terrorista espanyol del segle XX, que va ser el franquisme, i això no ha estat motiu perquè se’ls apliqués la llei de partits. Per això, quan ells deien que lluitaven contra ETA, en realitat només lluitaven contra la ideologia i la finalitat política que hi havia al darrere. I és en aquest sentit que quan sorgeix una proposta secessionista com la catalana, al marge que sigui absolutament pacífica i democràtica, ells l’associen de seguida a aquella altra; per ells és irrellevant que un mateix objectiu que va en contra dels seus ideals polítics es vulgui portar a terme a través de les armes o utilitzant els mecanismes democràtics. El que fa que a nosaltres ens sembli que desbarren i que per ells els sembli la cosa més normal del món, és la seva concepció de la violència: violència per ells és qualsevol fet que posi en qüestió els principis sagrats del nacionalisme espanyol, i no ho són ni les amenaces, ni les agressions si aquestes es fan en nom d'aquests mateixos principis.

Ara mateix, a la justícia espanyola se li hauria girat molta feina, escoltant les declaracions dels polítics espanyols, les amenaces permanents en determinats mitjans de comunicació, i l’apologia a la violència que fan els grups més radicals del nacionalisme espanyol. Però la fiscalia de l’Estat no considera delictiu una amenaça violenta si serveix els seus interessos polítics. Per això, a nosaltres ens podria semblar pura prevaricació que la Fiscalia obrís una investigació per determinar possibles responsabilitats penals per un programa televisiu fet en clau d’humor i, en canvi, que no ho fes per amenaces serioses com les que es repeteixen aquests dies. I és en aquest sentit que, des de la perspectiva espanyola, el Vidal Quadras no desbarra.

Fora de l’euro no hi ha vida, sr Rajoy?

L’estratègia del Partit Popular continua essent l’amenaça i l'intent de crear por als ciutadans de Catalunya per tal que desistim de la voluntat i la determinació d’avançar cap a la independència. Per fer-ho, són capaços de recórrer a les més burdes mentides, fal·làcies i fabulacions que hom pot arribar a imaginar. Per ells, mentir no els representa cap problema perquè ja els surt espontàniament, i nosaltres ja estem avesats a veure com menteixen més que no parlen. Per això, la seva credibilitat és nul·la i creure-se’ls seria com a mínim una qüestió de fe.

L’altre dia, en plena campanya, Mariano Rajoy deia en un to contundent que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de l’euro. I que fora de l’euro hi ha el no res. Ho han dit i repetit moltes vegades que no hi ha cap precedent d’un procés de secessió dins d’un Estat de la Unió europea, i per tant el procés a seguir obligaria forçosament una negociació política per a resoldre-ho. Com deia Ruiz Gallardon, qui tindria problemes per a mantenir-se dins de la zona euro seria Espanya. Però, imaginem que la Unió europea sigui per iniciativa pròpia sigui per pressions dels enemics de Catalunya imposés iniciar tot el procés d’adhesió de Catalunya a la Unió europea i a l’euro. Com deia Rajoy, això seria l’hecatombe? Fora de l’euro no hi ha vida? En primer lloc, val a dir que en aquests moments no formar part de l’euro, com ja diuen molts economistes, no solament no seria cap drama sinó que podria ser un gran avantatge: Islàndia, per exemple, ha pogut superar ràpidament la situació de crisi en bona part gràcies a la política monetària que han pogut fet en disposar de moneda pròpia. Però, d’altra banda, en qualsevol cas Catalunya podria continuar utilitzant l’euro com a moneda, com ja estan fent altres països que no formen part de la zona euro.

Perquè, d’on va treure la informació el pobre Mariano Rajoy per dir que fora de l’euro no hi havia possibilitat de res. Es referia a Suïssa, amb una taxa d’atur del 2’8%, a Noruega amb un 2’6, o potser a Islàndia que en dos anys ha pogut baixar del 12 al 5%? Potser es referia al Regne Unit amb un 7’9% d’aturats, o a Dinamarca amb un 8%. O qui sap si es referia als països de l’est com Polònia amb un 10%, la República Txeca amb un 6’7%, Bulgària amb un 12’5%, Romania amb un 7’1% o Estònia amb un 10’10%. El problema de Catalunya no és estar dins o fora de la zona euro, el nostre problema només és haver d’estar dins d’aquesta Espanya de Rajoy i companyia.

Islàndia, un exemple d’èxit que no es vol seguir

Costa d’entendre l’entossudiment dels dirigents polítics de la Unió europea per reiterar les polítiques que estan donant uns pèssims resultats, alhora que s’obvia i no es vol saber res d’aquelles altres que sí que es demostren eficaces. Les receptes que imposa la Unió europea, teòricament per resoldre la greu crisi econòmica, no fan més que empitjorar la situació i portar a un carreró sense sortida els països que les segueixen.

A l’altre costat, hi ha per exemple el cas d’Islàndia. Islàndia va ser un dels primers països en patir els estralls de la crisi financera: les tres principals entitats financeres van fer fallida i l’economia es va desplomar amb una recessió del 10% del PIB. Però, la sort dels islandesos va ser afrontar la crisi de forma diametralment oposada a la que proposa Brussel·les. En contra dels qui diuen que no es pot permetre deixar caure una gran entitat bancària (en el cas espanyol no hauria estat cap de les tres primeres) a Islàndia les van deixar caure de manera que els ciutadans no van pagar ni una corona pel desastre financer de les seves entitats. Qui va carregar-ne les conseqüències van ser els accionistes i creditors d’aquests bancs en fallida, majoritàriament alemanys, anglesos i holandesos. El Govern islandès va respondre amb rapidesa per afrontar la nova situació, i dos anys després d’iniciar-se la crisi ja tornaven a créixer i avui la seva taxa d’atur se situa al 5%, quan havia arribat al 12%. Un 12 %, que implicava més despesa social i menys ingressos per a les arques públiques, i que les autoritats islandeses encertadament consideraven que no es podien permetre. Aquí es comet l’estupidesa contrària, prenent mesures que creen més atur, de manera que les retallades no serveixen per gaire més que per a compensar l’increment de la despesa en prestacions i la disminució d’ingressos d’impostos i contribucions a la seguretat social.

És cert que la dimensió de la crisi islandesa no va suposar cap daltabaix per als interessos dels creditors europeus. Però precisament això és el que estem pagant ara nosaltres, com els grecs i els portuguesos, els interessos d’aquests creditors europeus que no estan disposats a patir pèrdues per la seva mala gestió, ja que al capdavall ells sabien que estaven finançant una bombolla immobiliària i una despesa pública excessiva. També és cert que Islàndia va poder revertir la situació econòmica amb una política monetària pròpia, que no poden fer els Estats de la zona euro. Bé, de fet l’únic que dins de l’euro té política monetària és alemanya que controla i dirigeix la política de l’euro en base als seus interessos.

Rajoy, un mentider patològic de manual

La relació entre la política i la ciutadania no és pas fàcil. Els polítics, encegats en la seva obsessió pel poder, sovint no s’adonen de l’interès i de les motivacions reals de la gent, i confonen fàcilment l’interès personal o el del seu partit amb el del país i la seva gent. I, donat que el polític té la pretensió de viure de la ciutadania, fins i tot en el cas que ben intencionadament pensés que ho fa per al bé comú, sovint ha d’enganyar-la o amagar-li la veritat, no fos cas que, com deia Mariano Rajoy, la realitat li impedís portar a terme la seva política.

Així, el llenguatge dels polítics acostuma a ser obscur, farcit d’ambigüitats i de contradiccions, quan no són directament mentides i falsedats. Si fóssim ingenus i ens refiéssim de les seves paraules podríem arribar a creure les coses més insospitades, a no ser que després d’escoltar-los observem la realitat o comparem amb el que ens poden dir els mitjans de comunicació, experts analistes o altres polítics. Però la ingenuïtat sembla provenir dels mateixos polítics quan donen una visió esbiaixada de les coses, que haurien de saber que el ciutadà rebrà altres informacions que´no solament li seran molt més creïbles sinó que posaran en evidència el polític mentider. Un cas curiós va ser, l’altre dia, l’explicació que donava el President del Govern espanyol sobre el resultat de la cimera de la Unió europea: entre el que deia ell i el que després reflectien tots els mitjans i valoraven els experts hi havia una diferència abismal, com si no parlessin de la mateixa trobada de presidents i caps de govern. Com és possible que Rajoy no s’adonés que estava explicant sopars de duro, que la gent després contrastaria amb el que deien veus més solvents. Una cosa és posar més èmfasi en allò que et pot afavorir i passar de puntetes sobre els aspectes més punyents o negatius, i l’altra és inventar-se tota una història farcida de mentides que pretenien amagar el que en realitat havia passat durant la cimera.

Quan algú, per una circumstància concreta, li sembla que ha de mentir ho fa a consciència perquè se sap en fals i ha d’estar molt a l’aguait per veure si la seva mentida ha passat desapercebuda pels seus interlocutors. El mentider compulsiu o patològic, no. Perd tota noció de la realitat i arriba un moment que només ell s’acaba creient les pròpies mentides. Un estudi del British Journal of Psychiatry posava en evidència que els mentiders compulsius tenen un 22% més de matèria blanca en el cervell en comparació amb les persones normals; i per tant menys matèria gris. El cas de Rajoy i d’altres polítics seria de manual.

L’endemà d’unes eleccions

Els resultats electorals sempre ofereixen un mar d’interpretacions per a tots els gustos. I en aquest cas en què es posaven a prova dues situacions tan diferents com la basca i la gallega, encara més. Com s’acostuma a fer, com a prèvia, valorar l’increment de l’abstenció: Algú potser dirà que molta gent ha desistit d’anar a votar perquè els resultats eren massa previsibles. Jo més aviat m’inclinaria per creure que no hi havia massa entusiasme, ni per a modificar les polítiques socials ni per emprendre canvis substancials des del punt de vista nacional.

En línies generals podem dir que el PSOE no només confirma la seva tendència a la baixa, sinó que no és vist tampoc com una alternativa a les polítiques conservadores. Tot un auguri del que pot passar aquí el 25 de novembre. Al PP gallec li ha sortit bé l’aposta per una campanya molt personal del candidat, desmarcada de la política estatal de Rajoy, però ara també li costarà més de rendibilitzar-ho com un aval a les polítiques del Govern espanyol. D’altra banda, tampoc resultaria massa creïble perquè el que el Partit Popular ha guanyat a Galícia ho ha perdut al País Basc. També al PNB li ha sortit relativament bé l’estratègia de no treure en campanya el seu projecte nacional, que hauria donat més joc i envalentit encara més Bildu i, sobretot, hauria pogut despertar el vot espanyolista que, a diferència de Catalunya, no sembla excessivament alarmat per la nova i àmplia majoria sobiranista del Parlament basc. Un Parlament que, teòricament, tindria les mans lliures per a emprendre el camí que volgués per a exercir el dret a decidir, però tot sembla indicar que el PNB no està excessivament interessat per aquesta via, a no ser que s’hi vegi arrossegat per la dinàmica catalana.

Tothom ha subratllat, en aquestes eleccions la forta irrupció de l’esquerra nacionalista, tant al País Basc com a Galícia. Però, ben mirat, al País Basc no ha passat res més que un retorn a la normalitat democràtica, cosa que preocupa i considera un error l’extrema dreta espanyola: resultats similars ja s’havien donat en els anteriors comicis generals i municipals, i si miréssim més enrere tampoc serien tan diferents del que havien obtingut la suma de les diferents formacions que aquesta vegada es presentaven sota la coalició de EH-Bildu. Un cas especial és el de la irrupció a Galícia de la nova formació d’esquerres i nacionalista Anova-IU, precisament perquè sorgeix d’una escissió del BNG; per això mereix un comentari a part.     

Prioritzar l’eficàcia davant del purisme

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot el procés en què estem immersos com a país ens està portant, fins i tot als qui sempre hem defensat la independència, a tota una altra visió a la qual també ens haurem d’adaptar. A l’època del PSAN, vull dia al PSAN de finals del franquisme, podíem proclamar alegrement una posició rupturista del tot tant pel que fa a la nació com pel que fa al model de societat. A partir de la transició i de l’evolució dels models socials europeus, la lluita independentista quedava com una utopia que es podia defensar sense necessitat de concrecions ni d’entretenir-se amb massa possibilismes. Era com un eslògan que manteníem sense massa res que el sustentés, no tant per ingenuïtat com per manca de necessitat de fer-ho.

De cop i volta, ens trobem amb un procés engegat que ens obliga a un bany de realisme absolut. Ara cal, no només perfilar tots els passos a seguir i cobrir tots els flancs del conflicte, sinó fer-ho amb la suficient maduresa, serenitat i rigor com perquè el projecte arribi a bon port. Mentre l’independentisme es debatia en les esferes de la utopia podíem permetre’ns determinades disquisicions teòriques i puristes; però, ara, tot això no serviria de res. Hi hauria el risc de perdre’ns en picabaralles estèrils per veure qui fa el plantejament més íntegre, i per veure qui és el més independentista de tots. Sincerament, crec que el més independentista serà aquell, o aquells, que ens porti a la independència.

De ben segur que aniran sorgint discrepàncies entre les diferents forces polítiques que han fet l’opció sobiranista. I podríem caure en l’error d’intentar resoldre-les com en èpoques anteriors, quan tot plegat era una entelèquia o una fita inabastable. Hauríem de discernir, per exemple, entre la validesa o la raó que hi pot haver en determinades afirmacions i la seva oportunitat. Hauríem de pensar, en molts moments, més en l’eficàcia del que diem o del que fem que en la teòrica raó que ens assisteix.

Només a títol d’exemple. Afirmar que els cossos i forces de seguretat de Catalunya, bàsicament els Mossos, haurien de ser fidels a la voluntat i a les decisions democràtiques del poble i dels seus legítims representats sembla una obvietat. Justament els qui n’han fet escarafalls són els qui fa temps que amenacen amb les seves forces armades per conculcar els drets dels catalans. Però, el fet que sigui una obvietat i que és responsabilitat del Conseller d’Interior garantir que això sigui així, no vol dir que hagin estat massa prudents les seves afirmacions. No podem entrar en el seu joc de provocacions, entre altres coses perquè en aquest terreny sempre tindríem les de perdre.

A un altre nivell, també s’ha obert el debat sobre el règim d’oficialitat que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent. Probablement tots tenim molt clar com voldríem que es redactés en la Constitució catalana el tema de la llengua; però ara l’important no és saber quina formulació pot ser la més contundent i inequívoca a favor de la llengua catalana, sinó quina formulació ens permetrà més fàcilment assolir l’objectiu. La realitat sociolingüística del país és la que és. I no és el mateix un règim de cooficialitat, tenint sempre la ingerència, les agressions i les imposicions que ens vénen de Madrid, que aquest mateix règim en un estat català independent.

I una cosa semblant pot passar amb el tema dels Països Catalans. Teòricament, quan la independència semblava fora del nostre abast, es podien fer plantejament maximalistes defensant que calia avançar tots plegats encara que el procés fos més lent. Ara ens adonem que el temps juga en contra nostra, i que si Catalunya es mantingués gaire més dins d’Espanya també acabaria sucumbint. Des d’una Catalunya independent es podrà treballar millor per al País Valencia o per a les Illes, com els francesos ho fan per al Quebec. Però, en tot cas el debat no pot ser ja entre partidaris de quedar-nos amb la Catalunya estricte o partidaris del conjunt dels Països Catalans, sinó en l’eficàcia que pot tenir una o altra opció en el moment que estem vivint.

I suposo que es podrien posar molts altres exemples de com el debat polític a casa nostra, i especialment entre les diferents forces independentistes, ha canviat substancialment. Al meu entendre ara cal prioritzar l’eficàcia al purisme de les formulacions.

L’estultícia és l’espanyolització que ens volen imposar

Definitivament, el Partit Popular està renyit amb la ciència, amb la cultura i amb l’educació. No és només que siguin àrees que menyspreï i siguin les primeres a carregar-se a l’hora de fer ajustos econòmics; és que les potineja de mala manera i no té el més mínim rubor per contradir-les a tort i a dret. No és estrany que Espanya, i aquí la culpa estaria com a mínim compartida amb el PSOE, estigui a la cua d’Europa pel que fa als resultats del seu sistema educatiu. I és que no creu ni en el sistema que ha de fomentar el saber ni en els continguts d’aquest saber.

Podem trobar sorprenent i ridícul que una persona com Esperanza Aguirre sigui capaç de dir una burrada tan gran com la dels 3 mil anys d’història d’Espanya. Però, el que ens hauríem de preguntar és a quina escola ha anat aquesta senyora que li hagin explicat aquestes tonteries; com és que un persona d’un nivell cultural tan baix hagi arribat a ser Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid; i hauríem de saber si aquesta incultura és l’espanyolització que ens vol imposar el Ministre Wert. Una cosa semblant, passava aquests dies amb l’alcaldessa de València que s’esgarrifava pel fet que Ausiàs March o Joanot Martorell es consideressin autors de la literatura catalana; no deu saber que és el que diuen totes les universitats, incloses les del País Valencià; com són també les universitat i tots els lingüistes mínimament seriosos els qui defensen la unitat de la llengua catalana, que ells també neguen. Ja no diguem dels populars aragonesos que són capaços, també en contra dels més elementals coneixements acadèmics, d’inventar-se una nova llengua, l’aragonès oriental, per negar la pertinença de la Franja a l’àrea lingüística del català.

Davant d’aquests barroers intents de manipular la història i la ciència amb finalitats estrictament partidistes, és impensable que ningú honestament pugui insinuar que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles. Perquè, veient les afirmacions que fan aquests dirigents populars, fins i tot per a un ciutadà de Cuenca o de Sevilla, se li han de posar els pèls de punta només de pensar que aquesta trepa d’ignorants que menyspreen els criteris i el rigor acadèmics siguin els qui han de dirigir el sistema educatiu. I si aquesta és la seva “espanyolització”, ja cal que fugim corrents.

Les ximpleries de la Camacho no són tan ximples

Avesada com deu estar la senyora Camacho de veure les ximpleries i les mentides que vomiten cada dia a canals televisius com Intereconomia, i com que ni els seus no gosen parar-li els peus o advertir-la que està fent el ridícul, ella es deixa anar com un cavall desbocat. Les hi engalta sense mirar massa prim, donant per suposat que qualsevol cosa és vàlida si creu que així pot posar algun fre a la demanda sobiranista.

A Intereconomia, per exemple, quan algú s’escandalitza perquè li han assegurat que a Catalunya és obligat servir pa amb tomàquet als hotels, com van dir l’altre dia, els contertulians entre els quals n’hi havia un de Ciutadans que bé devia saber que això és una grotesca falsedat, aplaudien i es feien creus de fins on podia arribar la perversitat del nacionalisme. I la senyora Camacho es deu envalentir quan la conviden a participar-hi, cosa que fan força sovint. Però hauria de pensar que, en programes escombraria com els que ella participa, tipus “Gato al agua” o “Más se perdió en Cuba”, qualsevol falsedat és benvinguda i no hi ha cap periodista honest i sensat que vetlli per la veracitat del que s’hi diu. Però, està clar, aquell mateix discurs fet aquí sona a ridícul i deu avergonyir a més d’un dels seus correligionaris. L‘altre dia, l’Alícia Camacho deixava anar allò de les Universitats: amb la independència els títols universitaris no serien reconeguts fora de Catalunya. Aquesta vegada, el secretari d’Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, li va respondre dient que aquesta senyora no tenia la més mínima idea del que estava dient.

I ja hi tornem a ser. Resulta que acusem la senyora Camacho i en general al PP de ser uns indocumentat, de no saber de què estan parlant, de deixar anar ximpleries a tort i a dret... És el mateix que passa quan diu que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. No és que l’Alícia no tingui ni idea de com funcionen les universitats ni el sistema de pensions, perquè ella ja sap que les pensions es paguen amb les aportacions que es fan cada mes a la Seguretat Social i que Catalunya ha tingut superàvit durant molts anys. El que passa és que la seva estratègia és anar escampant mentides arreu amb l’objectiu de crear pors i incerteses, més enllà de les lògiques incerteses que pot generar qualsevol procés de canvi. Però que en tot cas sempre són millors aquestes incerteses que la certesa que, mantenint-nos dins d’Espanya, Catalunya no té cap mena de futur.    

Espanya se’n riu de les condemnes

Res de nou: el Tribunal europeu d’Estrasburg ha condemnat una vegada més Espanya, aquesta vegada per no haver investigat les tortures que es van infringir a Marcelo Otamendi, ex director del diari Egunkaria. Segons aquesta sentència l’Estat haurà d’indemnitzar Otamendi  amb 24.000 euros. Una menudalla per a un Govern avesat a invertir el que faci falta per resoldre per la força el que no pot guanyar per la via democràtica.

L’Estat espanyol ostenta el rècord absolut de sentències condemnatòries per part d’aquest Tribunal europeu. Justament, una de les anteriors sentències condemnatòries era pel cas del diari Egunkaria, tancat irregularment pel Govern espanyol a través de la seva Justícia corrupta. A consciència, van tancar il·legalment el diari, perquè estava escrit en basc i perquè no els agradava la seva línia editorial i van torturar el seu director. Però a ells els és igual que al final del procés rebin una condemna d’Europa: l’objectiu polític de tancar el diari i de castigar-ne els seus màxims responsables ja estava complert. Es refien de la lentitud d’aquest Tribunal d’Estrasburg, que quan emet les seves sentències el mal produït ja és irreparable. Ells sempre han entès la justícia com un instrument per a portar a terme els seus objectius polítics: les lleis se salten quan convé, o quan els interessa consideren que és un crim infringir-les.

I és amb aquesta experiència que caldrà anar en compte a l’hora d’emprendre determinades accions en el procés de secessió de Catalunya. Pensar que, en un moment de conflicte, es podria portar el cas als tribunals europeus seria una temeritat. No pas perquè no ens acabessin donant la raó, sinó perquè amb el temps que tardaria en resoldre’s ja podria estar tot dat i beneït. Els polítics i els magistrats saben que la justícia s’imparteix en el moment d’emetre la sentència, però també, i en alguns casos principalment, a base de demorar aquesta sentència per tal de facilitar la política de fets consumats. Els espanyols en són uns experts en això.  

Amb tramposos no s'hi juga

Un dels problemes que agreugen encara més les difícils relacions entre Catalunya i Espanya és que els espanyols sempre fan trampa. Els seus no són arguments clars, amb els quals es pugui discrepar més o menys, sinó que sempre són canviants en funció de l’interès de cada moment. No hi ha cap principi que s’aguanti, i quan emeten una sentència que sembla que sigui una base inqüestionable sobre la qual construir tot un projecte, només cal que la mateixa sentència se’ls pugui girar en contra per canviar immediatament d’opinió, o sortir dient que allò només és aplicable en el seu cas.

Quan les forces independentistes o sobiranistes érem clarament minoritàries al Parlament de Catalunya i reclamàvem el reconeixement del dret a l’autodeterminació, la resposta dels populars i socialistes espanyols era clara i contundent: ja ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Però, ara que tot sembla indicar que seguint les seves propostes ens podem autodeterminar anant a votar en aquestes eleccions plebiscitàries, ara surten que això no val i que el resultat i les propostes de la majoria que surti de les urnes no s’haurà de tenir en compte. El President Mas diu que vol fer una consulta al poble de Catalunya perquè decideixi el seu futur, i, per més que Artur Mas ha reiterat que ho farà seguint la legislació espanyola, la catalana o emparant-se en el dret internacional, els espanyols adverteixen que res no es pot fer fora de la legalitat; els socialistes fins i tot tenen el desvergonyiment de dir que ells ja estan a favor de la consulta, sempre que es faci dins d’aquesta legalitat. Però, tot seguit, ells ja donen per descomptat, sense saber ni quin tipus de pregunta es voldria fer, que ells s’oposaran a què la consulta es pugui fer legalment, negant per suposat l’autorització des del Govern espanyol, i recorrent qualsevol intent de crear democràticament una llei catalana que ho permeti.

De fet, les reaccions aïrades i fora de lloc del Govern espanyol no responen a les propostes del President de la Generalitat, que sempre parla d’actuar dins de la legalitat (espanyola, catalana o internacional), democràticament i a partir d’àmplies majories. Responen més aviat al que preveuen que passaria si es permetés que Catalunya exercís el dret democràtic de decidir el seu futur; i per tant, dediquen tot el seu temps a alertar-nos de l’apocalipsi que ens cauria al damunt amb la independència; un apocalipsi que tampoc és que ens sobrevingués per atzar ni com a resultat de l’exercici democràtic, sinó de les seves pròpies accions hostils contra Catalunya.

Vidal Quadras i el Nobel, incompatibles

No seré pas jo qui discuteixi l’atorgament del Premi Nobel de la Pau a la Unió europea, sobretot si es valoren els seus mèrits amb una perspectiva històrica. Per què se li ha donat aquest any i no un altre? Suposo que l’explicació més plausible és que aquest any no devien tenir cap altre candidat mínimament clar. Alguns han pretès veure-hi una voluntat de donar un suport a la UE justament ara que està passant per moments difícils; però la veritat és que, si bé per a una persona el Premi pot ser un reconeixement i un estímul molt important, per a una organització política com la Unió Europa la seva incidència o repercussió és mínima.

Amb tot, ja hi ha qui ha volgut posar en qüestió la idoneïtat del Premi Nobel, recordant el trist paper de les institucions europees en alguns dels darrers conflictes bèl·lics als Balcans. Però també es podrien recordar altres actuacions no menys tèrboles a l’hora d’intervenir en determinats conflictes. Les diferències de criteri sobre si calia donar suport als qui lluitaven per la democràcia, mantenir-se neutrals, o continuar mantenint contactes polítics i econòmics amb règims dictatorials i violents, no han estat mai motivades per principis democràtics ni de valedors de la pau, sinó estrictament d’interès econòmic: S’ha fet la vista grossa a les violacions de drets humans i persecució del poble kurd, per part de Turquia; s’ha intervingut militarment a Líbia perquè hi havia l’interès dels contractes d’explotació d’hidrocarburs; però no s’intervé a Síria per no molestar el gegant rus que hi té els interessos econòmics, i que li està sortint molt rendible la guerra contra el poble sirià; estan molt més preocupats per posar restriccions al conjunt del poble grec per tal que no deixi de pagar els seus deutes amb els bancs francesos i alemanys que per condemnar i impedir la violència impune del grup neofeixista Alba Daurada; i quan un poble reclama democràticament el dret a existir i a decidir el seu futur, aquesta Unió Europea d’entrada es posa al costat dels Estats, prescindint de si respecten o no els més elementals principis democràtics.

Però la contradicció més flagrant, i ja no per inacció davant de la violència, sinó per donar suport directa a la violència, és que el Parlament d’aquesta Unió Europa tingui com a vicepresident un sinistre personatge que diu obertament que és partidari d’utilitzar la violència per fer callar la veu democràtica de tot un poble. Com es pot compatibilitzar el fet de recollir un Primer Nobel de la Pau i mantenir en la vicepresidència del Parlament europeu un individu com el Vidal Quadras? O Europa no es mereix el premi o els europeus no ens mereixem que a primera fila de les seves institucions hi hagi personatges com aquest.

Ni els dirigents del PP es creuen el PP

En la roda de premsa posterior a la reunió del Consell de Ministres els periodistes insistien per saber si la vicepresidenta del Govern espanyol compartia o es desmarcava de les afirmacions del Ministre Wert sobre la seva voluntat d’espanyolitzar els nens catalans. I si insistien tant era perquè volien veure si la Soraya seria capaç de dir que compartia una ximpleria com aquella. Però ella, que no gosava desautoritzar el ministre, però que devia sentir una certa vergonya de tenir un ministre d’Educació i Cultura amb tan poca cultura i menys educació, se’n va sortir dient que el Govern el que volia era garantir que els nens poguessin rebre l’ensenyament en castellà, si així ho sol·licitaven els pares.

Un argument que també donava després el mateix ministre Wert, però que tenia ben poc a veure amb el que havia declarat ell a les Corts espanyoles. El ministre havia amenaçat d’imposar un adoctrinament de nacionalisme espanyol als nens catalans, que anava molt més enllà de quina havia de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. I com acostumen a fer els del Partit Popular, basen sempre les seves polítiques en mentides i tergiversacions de tota mena. Qualsevol que conegui mínimament el funcionament de les escoles de Primària, sabrà que els llibres de text que s’utilitzen, absolutament tots, parlen molt més d’Espanya que de Catalunya; parlen de la monarquia, de la Constitució i de les autonomies, entre les quals hi ha la catalana com una més. Però, això, al ministre li és igual. Com li és igual que els pares ja tinguin l’opció de demanar per als seus fills que l’ensenyament els sigui impartit en castellà. Com els és igual que hi hagi una llei d’educació catalana que ells consideren, igual que alguns jutges, que no cal complir-la si no obeeix als seus interessos de partit. Ells parlen per al seu electorat i sembla que guanyen vots difonent tota mena de falsedats.  

El curs 2011-2012 a tot Catalunya hi va haver tres famílies que havien sol·licitat que els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà. I un cop els tribunals espanyols van confirmar que els pares tenien aquest dret, els nacionalistes espanyols molt més preocupats per la ideologia que per l’educació dels seus fills van fer campanya perquè els pares exigissin que el castellà fos la llengua d’educació dels seus fills. El resultat ha estat que 12 de les 50.000 famílies que aquest curs tenien fills que iniciaven l’etapa escolar, un 0’024%, han fet cas a la crida dels partits espanyolistes. Tot i que és de suposar que la majoria dels dirigents populars i de Ciutadans porten els seus fills a l’escola privada, on més fàcilment s’infringeix la legislació vigent, això vol dir que ni els mateixos dirigents d’aquests partits no han fet cas de les seves consignes. I és que, mal que els pesi, a les escoles no hi ha conflictes lingüístics significatius i el sistema d’immersió lingüística està més que demostrat, i les estadístiques ho avalen, que és el més beneficiós per als nens. Però, està clar, una cosa és l’educació dels nens i l’altra l’interès polític de crear discòrdies i anar contra la llengua catalana.

Són estúpids, farolegen o tenen un as a la màniga?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai massa partidari de menystenir l’adversari, per més que, en el nostre cas, sembla que ho facin expressament. Aquests dies, sentim i llegim a molts llocs que totes les ximpleries, les amenaces i els estirabots dels dirigents espanyols el que fan és acabar de convèncer-nos de la urgent necessitat de la independència. Ja s’havia fet en l’època d’Aznar, a qui s’havia atribuït un primer creixement de l’independentisme; i ara ho repetim quan, per citar uns exemples, un ministre diu que la seva intenció és espanyolitzar els alumnes catalans o un altre posa en el mateix sac el comunisme, el nazisme i el nacionalisme.

Una primera reacció és la de pensar que estan ben grillats, que a aquesta gent els en falta un bull. I no negaré que jo també ho hagi pensat i fins i tot escrit alguna vegada: com pot ser que siguin tan dropos com per dir ximpleries d’aquesta mena que no fan sinó fer-nos guanyar adeptes per a la independència? Però, pensant-ho més serenament, em costa de creure que tot plegat sigui un acte d’estultícia. Segurament aquests dirigents seran moltes coses, algunes impublicables, però em nego a creure que sigui tan senzill com una manca d’intel·ligència.

Sí que és cert que la seva manera d’actuar i de reaccionar davant de la proposta secessionista de Catalunya és ben curiosa i segurament molt diferent de la que tindríem nosaltres en una situació semblant. El Partit Popular, i en menor mesura el PSOE, reacciona aïradament però amb una total convicció que el procés no se’ls pot escapar de les mans. Res a veure amb la reacció dels anglesos davant del procés escocès o dels canadencs davant del Quebec. Allà es tracta d’explicar-los la bondat de l’unionisme, garantir-los el respecte per la diversitat i identitat pròpia i en tot cas fer-los manifestacions d’estima i comprensió. Com deien els canadencs en un dels anteriors referèndums: els volem perquè els estimem. Aquí ens volem perquè ens odien i juren endurir encara més les seves agressions contra els catalans.

Per atraure nosaltres els valencians o els illencs no se’ns acudiria mai utilitzar l’estratègia que ara fan servir els espanyols amb nosaltres. A ningú se li ha acudit dir, per exemple, que podríem fer un referèndum on votaríem catalans i valencians junts per decidir si el País Valencià s’afegeix al procés d’emancipació de Catalunya. I molt menys carregaríem contra els valencians, sota cap concepte; ben al contrari, miraríem de mimar-los tant com poguéssim, prometent-los que respectaríem plenament les seves particularitats i que no ens faria res, si calgués, d’establir una quota de solidaritat. Qualsevol cosa per atraure la seva simpatia per tal que ells veiessin amb bons ulls sumar-se al projecte català.

Però, no. L’estratègia dels espanyols és radicalment diferent. A les queixes pel mal tracte rebut, responen amb noves amenaces i noves agressions; ens acusen alhora d’estar sempre pidolant a Espanya i de ser insolidaris o de portar-los a la ruïna si ens en anem; en cap moment es plantegen que alguna cosa poden no haver fet del tot bé com perquè cada vegada se sumi més gent al projecte independentista; responen amb virulència i males maneres al plantejament seriós i democràtic que els fem des d’aquí, igual com també van respondre malament que se’ls plantejava un encaix dins d’Espanya...

Aparentment, amb cada nova declaració ministerial o exabrupte dels dirigents espanyols, tot apunta a què són ells els qui reforcen encara més les nostres opcions per assolir l’Estat propi. Però em nego a creure que tot es redueixi a una qüestió d’estultícia. Han d’anar molt segurs de poder sufocar l’incendi, que es permetin d’abocar gasolina a les flames; han d’anar molt segurs de dominar la fera que es permetin d’incitar-la i provocar-la; han d’anar molt segurs de poder aturar el procés, que no els importi irritar-nos encara més i afegir nous adeptes a la causa secessionista. I, amb aquesta seguretat amb què actuen, no podem menystenir-los pensant que són una colla d’estúpids.

Potser la seva actitud és com la dels jugadors de pòquer que farolegen amb una simple parella (que no té per què ser de civils) o potser tenen un as a la màniga, possibilitat que no hauríem de descartar. Sí resulta, com espero, que al final el procés arribi a bon port, prometo admetre el meu error i rectificar pel que fa a l’estultícia dels dirigents espanyols.  

Els números del PP canten

Quan més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou estat europeu, els partits unionistes, bàsicament el PP i C’s, van fer els seus càlculs: 1’5 milions d’independentistes enfront de 5’5 que no es van manifestar, el que ells anomenaven la majoria silenciosa, i que podrien no ser partidaris de la independència. Una manera de comptar absurda, que no se li acudiria a ningú que tingués el cap mínimament centrat.

De fet, aquest intent de minimitzar la importància de l’allau humana que va sortir al carrer l’onze de setembre va ser ignorat per tots els mitjans i observadors internacionals que sí que es van adonar de la rellevància de la manifestació. Suposo que a fora ja saben que els números del Partit Popular no són de fiar, ni a l’hora de comptar manifestants, ni a l’hora de presentar el balanç econòmic de la Comunitat de Madrid, ni a l’hora de proposar els pressupostos de cara al 2013. La seva credibilitat és nul·la. Però, ara fem un exercici d’imaginació i suposem que els dirigents populars i de Ciutadans que feien aquells números fossin persones honestes, que és molt suposar i molta imaginació. En aquest cas, tornarien a fer els mateixos números per a quantificar la manifestació d’ahir recolzada pel PP, C’s i UPyD: sis mil manifestants, segons la policia, defensant l’espanyolitat de Catalunya i dels catalans implicaria que els 6.994.000 catalans que no es van manifestar, sempre segons el criteri del PP i de C’s, serien catalans que no comparteixen les seves tesis unionistes. No arriben al 0’1%. Però, és clar, aquest càlcul tan estúpid només es podria fer si creguéssim en l’honestedat dels dirigents populars que l’aplicaven en el cas de la manifestació de l’11 de setembre.

Podríem fer un altre càlcul, tampoc real però menys forassenyat, que seria senzillament contraposant el milió i mig de manifestants a favor de la independència amb els sis mil manifestants partidaris de mantenir Catalunya dins d’Espanya, i això que en aquests darrers hi havia autocars provinents de fora de Catalunya. Ja sabem que tampoc és això, i que els resultats reals els veurem el proper 25 de novembre. Però sí que la diferència entre una manifestació i l’altra calibra amb força més precisió la il·lusió i l’estat d’ànim que generen les dues propostes.

Un tractament a la grega per a Espanya

Mariano Rajoy deu estar enfurismat perquè, com deia ell mateix no fa gaire, la realitat del país li impedeix portar a terme la seva política. Resulta que en el darrer any hi ha hagut a l’Estat espanyol una fuga de capitals de 296.000 milions d’euros, el que equival al 27% del seu PIB; les agències de qualificació continuen rebaixant la qualificació de solvència de l’Estat fins a acostar-nos a Grècia; i totes les previsions, excepte les del Govern espanyol, indiquen que la situació continuarà empitjorant durant uns quants anys.

Està clar, no és que els treballadors, els pensionistes o els estudiants estiguin indignats amb les polítiques de retallades al benestar, que també, sinó que és la mateixa dreta, la que representa els grans inversors d’aquí i de fora, la que no confia en absolut amb les mesures que està prenent aquest govern. Tothom s’ha adonat, tampoc calia ser cap expert de veure-ho, que no és que les previsions sobre les quals el Govern del PP ha elaborat els pressupostos del 2013 siguin massa optimistes, és que són senzillament falses. Han falsejat les dades per no haver de presentar uns pressupostos amb retallades encara més dràstiques, i en contra de les recomanacions del FMI, que en tot cas ja les aniran improvisant com han fet fins ara, modificant, reformant i contradient les pròpies decisions. I qui es pot fiar d’algú que enganya i menteix constantment, que falseja els números dels pressupostos senzillament perquè no vol reconèixer que les seves polítiques ens estan portant al desastre?

Els inversos retiren capitals, els mercats no confien en la solvència de l’Estat, les empreses que obtenen beneficis opten per invertir a fora, i per tant la situació s’agreuja a cada dia que passa... Però, això sí, des d’Europa van donant copets de complaença a l’esquena de Rajoy perquè, segons ells, ja està portant a terme les reformes estructurals que ells necessiten, que no té res a veure en què les necessiti el país. És el mateix que ha fet la senyora Merkel amb Grècia: hi ha imposat unes condicions que poden haver anat bé per als bancs alemanys que hi tenien diners invertits, però han estat nefastes per a Grècia i per als grecs. A Espanya, doncs, un tractament a la grega.  

La falsedat del PSC ofèn

Totes les enquestes estan dient que el PSC patirà una nova davallada electoral el 25 de novembre. S’ho haurà buscat i treballat a fons. A part de la insensatesa d’escollir un determinat  líder únicament amb l’objectiu d’evitar que en surti un altre de més catalanista, sense parar compte amb les seves escasses qualitats com a polític i com a dirigent, i a part de la seva posició ambigua, navegant sense rumb i renunciant a tenir capacitat per a prendre’n cap, el PSC està posant massa en evidència la falsedat dels posicionaments que diu defensar.

Quan el que està en joc no és altra cosa que la voluntat democràtica de permetre que els catalans puguem pronunciar-nos sobre quin ha de ser el nostre futur, el PSC no gosa, perquè el PSOE no li permet, posar-se al costat dels demòcrates que reclamen el dret a decidir; però tampoc gosa alinear-se amb els elements unionistes més descaradament enyoradissos del franquisme. Per fer aquest joc de malabars es van inventar l’argument que ells, els socialistes catalans, sí que estaven pel dret a decidir sempre que la consulta es fes legalment. Ja es veia que era un argument trampa, el mateix que utilitzen tots els dictadors i els qui conculquen els drets democràtics: tot està permès, sempre que es respecti la seva legalitat que res no permet. Haurien pogut dissimular una mica i fer veure que ells serien partidaris de canviar la legislació actual per tal que el referèndum a Catalunya es pogués fer en base a la legalitat espanyola; de fet, ells ja sabien que ni el PP ni el PSOE no solament no estarien disposats a modificar la seva legislació per permetre aquest exercici democràtic, sinó que maquinaran totes les argúcies possibles per evitar que es pugui fer en base a cap altra legislació, sigui catalana sigui internacional. Però, com a mínim podrien dir que ells ho havien intentat.

Però, està clar, qui té el cul llogat no seu quan vol. I el PSC ni tan sols ha pogut expressar a Madrid el que tantes vegades ha pregonat a Catalunya, simulant posicionar-se a mig camí entre els demòcrates i els qui neguen el dret a decidir. I, conseqüents amb el discurs del PSOE, que en aquest cas ells pretenien fer veure que era diferent del seu, han votat en contra de permetre que sigui la Generalitat i el Parlament de Catalunya els qui decideixin si cal fer o no una consulta a la ciutadania catalana. Se’ls ha vist el llautó a la primera: quan tornin a dir que ells sí que serien partidaris de consultar el poble de Catalunya, sempre que la consulta es faci dins de la legalitat, sense cap mania, i sense por d'excedir-nos, podem dir-los que menteixen vilment i que amb el seu discurs ja no enganyen ningú.

Gallardón, bojos fan bitlles

Enmig de tantes estupideses com hem de sentir aquests dies, és bo escoltar algun raonament més assenyat i seriós, encara que ens sigui igualment hostil. Em refereixo a les paraules del Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, quan diu que “La independència no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó acabar amb Espanya”. És més, el Ministre s’aventurava a dir que, sense Catalunya, Espanya no podria romandre a la zona euro.

Unes afirmacions realment dures, impactants, que contradiuen frontalment el que ve dient el PPC i molts altres dirigents espanyols, sobretot del mateix Partit Popular. Potser perquè Gallardón no és tan dropo com molts dels seus companys, l’Alícia inclosa, i s’adona que l’argument de la por, intentant fer veure que amb la independència els qui hi perdrien serien els catalans no és gens creïble. Resulta insòlit pensar que si anul·léssim el dèficit fiscal admès en 16.000 milions anuals, i no haver d’estar pendents dels incompliments reiterats de Madrid, les coses ens anirien pitjor. Hi ha arguments d’alguns dirigents populars que són de jutjat de guàrdia o per fer-s‘ho mirar; altres, com els del PPC, que són tan inversemblants que només cal posar-los les xifres reals al davant per desmuntar-los; i, ara, aquest argument de Gallardón ja té tota una altra intencionalitat, semblant a la feia servir el Ministre d’Exteriors quan deia que el moviment independentista “perjudica la marca Espanya”. En primer lloc, haurien de d’explicar-ho als Presidents de Galícia, d’Extremadura, així com a altres dirigents populars que vénen defensant la tesi contrària a la de Gallardón, quan diuen que Catalunya és una càrrega per a Espanya, perquè sempre estem demanant diners als espanyols, o quan l’Alícia diu que sort ne tenim de l’ajuda d’Espanya.

Primer que es posin d’acord. I en segon lloc, admetent que la que quedaria realment tocada seria Espanya, com a mínim s’haurien de formular algunes preguntes: com és que els catalans estan disposats a córrer el risc que pot representar la creació d’un nou Estat? Què és el que no s’ha fet bé des d’Espanya perquè els catalans se sentin tan ofesos i humiliats? I com és que, reconeixent que sense Catalunya Espanya pot tenir problemes per a sobreviure, no s’hagin aturat mai les agressions contra la llengua, contra la cultura i contra l’economia catalana? O és que es refien de la força bruta per no haver de qüestionar-se res?

La independència, una qüestió de salut mental

De raons per defensar la independència de Catalunya n’hi ha moltes, des de la més elemental voluntat de ser i d’existir com a poble als aspectes més prosaics de la necessitat econòmica. Hi ha la constatació de la inviabilitat de totes les formes d’integració harmònica que s’han assajat dins de l’Estat espanyol, perquè és aquest Estat el que no ens hi vol com a catalans, hi ha la suma dels greuges històrics d’un mal tracte reiterat fins a l’humiliació, i una llista inacabable de motivacions econòmiques, culturals i socials de tota mena. Però, potser encara hi podríem afegir una nova raó, que es va reforçant a cada dia que passa: és una qüestió de salut mental.

El President Mas s’esforça dia a dia en donar el missatge que la nostra ha de ser una actitud serena, seriosa, escrupolosament democràtica, educada, pacífica, civilitzada... I el cert és que fins i tot els grups més radicals de l’independentisme es cenyeixen a aquest patró de conducta. Es podria debatre, amb aquestes premisses, sobre la conveniència, les formes o l’abast de les nostres aspiracions nacionals, com sembla que van fer al Canadà mirant de convèncer els quebequesos dels avantatges de romandre dins del mateix Estat o com sembla que pensen fer els anglesos davant del referèndum d’Escòcia. Aquí, al debat és impossible. A part que la seva actitud és simplement de negar-nos el dret a existir i, per tant, a deixar-nos consultar sobre com volem existir, els estirabots, els exabruptes, les bajanades pujades de to assoleixen cotes inimaginables en persones sanes o normals. Des dels qui clamen per recórrer a les forces armades als qui optarien per la Guàrdia Civil; un Mayor Oreja que deixa anar que al darrera de tot el procés, com en el tren d’Atocha, hi ha ETA; una Alícia Sànchez Camacho que amenaça amb boicots a les empreses catalanes, oblidant que potser bona part dels empresaris que ella voldria boicotejar estan afiliats al seu partit; un Ministre d’Educació que no té ni la més remota idea del que està passant a les aules, a les quals atribueix l’auge de l’independentisme, i amb un desconeixement total dels resultats escolars a Catalunya; un Ministre de l’Interior que considera que l’estalada, aquella que tan festivament es va enarborar de forma massiva l’11 de setembre o diumenge passat al Camp Nou, pot incitar no sé què a la seva policia; unes tertúlies com les d’Intereconomia en què el diputat de C’s Jordi Cañas somriu, sense el més mínim pudor ni vergonya, quan s’afirma que a Catalunya està obligat tenir pa amb tomàquet en el menú dels hotels; uns historiadors que no traurien el graduat escolar afirmant que Jaume I no era un rei català, o l’esquizofrània del qui deixava anar, per tal de demostrar la perversitat dels catalans, que potser van ser catalans els culpables de la mort de Jesús...

Tot això només es pot entendre, quan la majoria de les bajanades que proliferen aquests dies provenen d’un Govern que nomena com a President del Consejo General de la Ciudadanía Española un personatge com José Manuel Castelao que afirma que "Les lleis són com les dones, hi són per violar-les". Un mesura força ajustada del nivell que corre per les espanyes. El Conseller d’Economia deia que aquest període de transició no es podria allargar massa en el temps, perquè econòmicament seria insostenible. Crec que el Conseller de Sanitat també hauria de recomanar urgència en el procés de secessió, per prescripció mèdica, perquè romandre a Espanya pot ser greument perjudicial per a la salut mental.

Moralment inacceptable

És moralment inacceptable que abusant de la bona fe de la gent, dels encara creients en aquesta Església Catòlica, s’utilitzi la influència religiosa que poden tenir sobre un sector de l’opinió púbica, per a difondre-hi missatges i posicionaments estrictament de partit que res tenen a veure amb la jerarquia religiosa que ostenten. Els bisbes espanyols, com qualsevol altre ciutadà, tenen tot el dret a opinar i prendre partit per una o altra opció; el que és moralment repudiable és que la seva particular opinió política pretenguin disfressar-la de missatge catequètic.

Enlloc dels missatges evangèlics, ni de la doctrina de l’Església, hi trobaran adoctrinaments morals sobre la unitat dels Estats o sobre el dret a la secessió. Sí que hi poden trobar, sempre amb aquest llenguatge subliminal i difús que caracteritza els seus missatges, uns principis de defensa de la llibertat i del respecte envers les persones, d’especial protecció per al més febles i de rebuig a les riqueses terrenals. Un llenguatge tan subliminal i difús que permet a la jerarquia passar-se els evangelis pel forro, posicionar-se quan els convé al costat del poder i dels poderosos, fer els ulls grossos a les polítiques contràries a l’esperit cristià d’estima i de respecte als més febles. I com ja van fer en l’època del franquisme, posant-se al costat de la violència, del crim i de l’opressió, també ara prefereixen fer costat al poder. Un poder que els dóna prebendes i beneficis econòmics, però que menysté els principals principis evangèlics, i afavoreix els grans grups empresarials i banquers en detriment dels pobres, dels aturats i dels pensionistes. I contra això, contra aquestes polítiques hostils a l’essència del cristianisme els bisbes espanyols no hi tenen res a dir. Al poder al servei del qual treballen, els interessa una benedicció apostòlica com ja van fer amb la croada franquista; a canvi, aquest mateix poder potser tirarà terra al damunt dels casos de pederàstia i de desaparició de nadons, i sobretot els omplirà les butxaques.

És moralment inacceptable que aquesta trepa de farsants, vestits hipòcritament de púrpura enredin a la gent fent veure que el desig de llibertat d’un poble pot anar en contra de la moral cristiana. I tampoc és que sigui moralment acceptable l’actitud dels bisbes catalans que es van limitar, a tot estirar, a abstenir-se davant d’una presa de posició de la jerarquia espanyola que no tenia res a veure amb la seva comesa apostòlica. Què es pot esperar d’una jerarquia catòlica que quan algú sostreu documents que delaten corrupció i males pràctiques, es limiten a tapar-ho amb un simulacre de judici que conclourà amb la compra del silenci del cap de turc encausat?