Ja ho he dit en alguna altra ocasió: no és pas cert que el Partit Popular de Catalunya sigui diferent del PP del País Valencià i del de les Illes. Ni tan sols no difereixen en l’estratègia a seguir a l’hora de treballar per a aconseguir el mateix objectiu: l’eliminació de la llengua i la cultura catalanes, i per tant de tota identitat diferenciada de l’espanyola. L’únic que els diferencia és que a cada territori passen per una fase o etapa més o menys avançada del procés que persegueixen. A Catalunya, on troben més resistència, encara els toca defensar el bilingüisme o el concepte de llengua materna, que al País Valencià o a les Illes rebutgen aferrissadament, perquè allà ja han superar aquesta fase. Aquí, defensar la marginalització que proposen per a València, on tenen el procés més avançat, seria impensable; de la mateixa manera que mai proposarien per a València el mateix que proposen aquí perquè, allà, per ells, seria fer un pas enrere en el procés de substitució lingüística que ja tenen prou assolit.
En la seva estratègia, hi ha un moment en què han de marginalitzar la llengua pròpia associant-la a actituds radicals i minoritàries. I, com que al País Valencià, entitats com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana actuaven amb tot el rigor, serenitat i visió de país que els era possible, es van haver d’enginyar un mecanisme per negar-los aquesta centralitat. No va pas ser per atzar que al País Valencià van començar a sorgir grups d’extrema dreta que gaudien de tota la protecció política, policial i judicial per a cometre tota mena d’atemptats, agressions i amenaces contra els grups i persones que defensaven la llengua pròpia del País Valencià. De res no servien ni les protestes, ni les denúncies, ni les proves més evidents; aquests grups violents, perfectament dirigits, podien actuar amb total impunitat i alguns fins i tot van ser recompensats després amb càrrecs en la mateixa administració de la Generalitat valenciana. Els atemptats, sovint silenciats o infravalorats pels mitjans de comunicació que ells controlen, tenien l’objectiu d’aparentar que es tractava d’enfrontaments entre grups radicals, dels dos extrems.
Bé, tot sembla indicar que per al Partit Popular les Illes ja han entrat en aquesta fase que fins ara els ha estat útil per a combatre la llengua catalana al País Valencià. En aquest darrer any han estat múltiples els atacs violents de grups, pretesament incontrolats, de l’extrema dreta contra entitats i persones vinculades a campanyes en defensa de la llengua del país o dels drets socials. Però, com al País Valencià, la impunitat és total; mai no s’atrapen els culpables de les agressions, i en tot cas tampoc la Justícia no actua sobre ells. És la mateixa estratègia que es va iniciar a València, que ara continua a les Illes, i que no ens hauria d’estranyar que si tot els va bé també arribi a Catalunya.
