S’ha acabat una de les campanyes electorals més atípiques de les que hem viscut fins ara; i molts voldríem que fossin les darreres per escollir diputats autonòmics. Inicialment, quedava clar que aquestes havien de ser unes eleccions plebiscitàries en la mesura que es plantejava el gran repte històric que hauria de permetre assolir la independència: exercir el dret a decidir. D’ençà de l’onze de setembre que vivim en campanya permanent amb dos grans blocs clarament diferenciats, amb un únic partit entremig que no sap on navega o que ni li permeten navegar per allà on voldria. D’una banda les forces democràtiques compromeses a deixar que sigui la ciutadania la que decideixi quin vol que sigui el futur del país, i de l’altra els qui, menyspreant la voluntat popular, consideren que la llibertat de què gaudim és només condicional i condicionada.
Difícilment ningú es podia imaginar, ni tan sols mig any enrere, que aquestes eleccions tindrien el futur de Catalunya, és a dir la independència, com a tema central de campanya. Els partits d’esquerres, però, estaven també interessats en desmarcar-se de CiU per deixar ben clar que, tot i poder coincidir amb el tema del dret a decidir, hi havia projectes polítics diferenciats perquè hi havia maneres diverses d’afrontar la crisi; per tant, els interessava incloure en la campanya també els temes socials, les retallades i en general la situació econòmica que patim. De fet, per als socialistes era l’únic tema al qual podien agafar-se, donat que la proposta federalista no se la creu ningú i ells saben que sempre tindrà el rebuig frontal del PP i del PSOE. I malgrat tot han hagut d’insistir, sense gaire convenciment ni credibilitat, en la seva proposta de nedar entre les dues aigües. I la diferència entre ERC i IC-V era que els primers donaven prioritat al tema nacional i els ecosocialistes la donaven al tema social.
Al PP, aquest segon bloc temàtic de campanya tampoc li interessava massa, perquè fins no fa gaire sempre deien que Catalunya, referint-se al Govern de la Generalitat , ja estava fent els deures pel que fa a les retallades que ells preconitzen, i ells havien donat suport a aquest Govern precisament per la seva política social. I d’altra banda, el seu discurs de la por, de les amenaces, i sense cap proposta en positiu per a Catalunya, no podia convèncer gaire ningú més que els ja convençuts, els qui no creuen en aquest país. Com a darrer recurs, emulant potser aquell 11-M, s’han inventat la història dels informes policials per intentar esquitxar la imatge d’Artur Mas i, en general, de CiU. Un informe que ningú sap qui l’ha fet, ni per a què, que apareix en un dels diaris del partit a bombo i plateret, i que al final resulta que ni tan sols l’informe inventat per la direcció de campanya no explica res del que el Mundo va publicar, sense dates, sense noms, sense cap prova de res.
Per això s’entén que el tema no aparegués en el debat electoral, perquè l’Alícia no hauria pogut defensar-lo davant dels altres dirigents polítics. I s’entén que ells mateixos hagin impedit que es donessin explicacions a les Corts espanyoles, i que el Fiscal general de l’Estat, al servei del PP, hagi reprovat el fiscal de TSJC per l’inici d’accions legals contra el Mundo per difamació i calúmnia. Si hi hagués hagut la més mínima prova i indici de culpabilitat dels dirigents de CiU, haurien estat ells els primers interessats en introduir-ho en el debat televisiu, a portar-ho a les Corts i allà on calgués. El tema se’ls ha escapat de les mans. Va ser planejat per la direcció de campanya del PP per tal de poder anar llançant sospites i insinuacions, a partir de l’acció delictiva dels sicaris del diari madrileny.
Però, el cert és que han aconseguit distorsionar el sentit de la campanya electoral. Aplicant la teoria de difamar que alguna cosa queda, han fet que quedés en un segon pla la viabilitat d’un procés d’independència, i en un tercer pla la valoració de les polítiques econòmiques seguides fins ara. Una altra cosa serà veure’n les conseqüències pel que fa al vot de la ciutadania. Encara que ells, com a autors i responsables directes de l’intent de sabotejar les eleccions en siguin els menys indicats, segurament que també ho faran servir com un argument més per a no acceptar el resultat de les urnes. El votant del PP a Catalunya és fonamentalment un votant visceral que vota PP, o Ciutadans, per menyspreu o fins i tot odi a la llengua, a la cultura i a la identitat nacionals, als quals no escandalitzen ni les amenaces, ni l’ús de la violència ni cap altra recurs per a frenar les reivindicacions del catalanisme; de manera que probablement tampoc es repetirà l’efecte invers que van tenir les mentides dels Populars en les eleccions espanyoles d’aquell 11-M.
En qualsevol cas, accions com aquestes ens han de refermar encara més en la voluntat de fugir com més ràpid millor d’aquest Estat putrefacte anomenat Espanya. I el vot independentista és la millor manera per a accelerar el procés.
