Pàgines

dissabte, 31 d’agost de 2013

Però, quina cara, aquesta Ministra!

Quan hi ha prou cara dura sempre es troben arguments per a tot. Es pot fer el que es vulgui i, per nefast que sigui, acabar dient que pitjor hauria anat si no s’hagués fet. I com que és difícil d’especular sobre el que hauria pogut passar, el cara dura sempre pot argumentar que el que ha fet ell és el millor que es podia fer. I encara té la barra de reclamar que se li agraeixin els favors prestats.

Era al·lucinant sentir la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, dient que la reforma laboral havia resultat ser tot un èxit no pas pel que havia aconseguit sinó pel que havia evitar que passés. El que és verificable és l’estadística dels nombre d’aturats, dels que hi havia abans de la reforma laboral i els que hi ha un any després; però no és verificable el que hauria pogut passar si no s’hagués fet la reforma laboral. Per tant, la versió de la Ministra és irrefutable, tant com ho seria afirmar que la política del PSOE enfront de la crisi va ser molt exitosa perquè va evitar una caiguda molt més gran. Naturalment, la Ministra no va dir que no s’havia acomplert res del que ella mateixa i el Govern del Partit Popular havien previst en el moment d’aprovar la reforma laboral; havien promès que aquesta reforma serviria per a crear llocs de treball i per tant sortir de la crisi; i el que ha passat és que en aquest darrer any la xifra de gent sense feina a tot l’Estat s’ha incrementat en 285.000 persones, i molts dels qui tenen feina han vist com es reduïen els seus salaris i empitjoraven les condicions de treball, sovint sota l’empara de la seva llei.


És una qüestió simplement de barra, propi de pocavergonyes. Amb les dades a la mà, una persona mínimament honesta hauria reconegut que la Reforma laboral ha estat un fracàs, ja que no ha aconseguit els resultats esperats. Però diguem que el desvergonyiment de la Ministra és en consonància amb la dinàmica general d’aquest Govern que fa de la mentida i l’engany el seu particular estil de governar. I potser només van mentir a l’hora de presentar les justificacions per a aprovar la reforma, que ells ja sabien que no crearia llocs de treball sinó que satisfaria només els interessos de la patronal. 

divendres, 30 d’agost de 2013

L’èxit de la Via Catalana

Hores d’ara, hauríem de poder afirmar sense por que la Via Catalana és tot un èxit. Tot un èxit aconseguir que una acció com aquesta hagi centrat l’atenció de la societat catalana, que els partits catalanistes l’hagi recolzada i se la sentin seva sense cap intenció de capitalitzar-la, que el Govern de la Generalitat s’hagi hagut de plantejar si hi havia de participar institucionalment, que al sí del PSC s’hagin produït els debats més encesos, i que els enemics de Catalunya també s’hagin hagut de posicionar encara que sigui amb una cadena alternativa o invocant perquè algú trobi la manera de prohibir-la.

Es podrà discutir si és correcte o no la decisió del President Mas de no assistir-hi, argumentant la necessitat de preservar la imatge institucional, però en qualsevol cas tampoc és tan rellevant perquè tothom sap, i així el Govern ho ha reiterat, que té tot el seu suport. Si sovint diem que és la iniciativa de la societat civil la que ha empès els nostres polítics i les nostres institucions a emprendre el procés sobiranista, i la que ha de continuar pressionant per tal que el procés ni flaquegi ni tingui marxa enrere, és de bona lògica pensar que també en aquesta acció tot el pes i el protagonisme ha de recaure en la societat civil. La recepció que el President farà el mateix dia 11 als organitzadors de la Via Catalana ja té aquesta voluntat d’encoratjar la iniciativa des de la màxima institució de Catalunya, la qual s’ha de sentir cada vegada més compromesa amb la voluntat que li expressa la ciutadania. Són molts els assajos que ja s’han fet arreu del país durant aquest estiu, accions més modestes en tota mena de pobles i ciutats que han permès la participació de molta gent i accions més espectaculars per l’indret on s’han realitzat o per les persones que n’han format part, a Catalunya però també a l’exterior. Diríem que ara ja només resta la foto final.


Semblen oportunes les crides a cobrir aquells trams que a dia d’avui encara presenten buits importants, i esperem que s’acabin cobrint el dia 11 de setembre. Però, tampoc caldrà que ens hi obsessionem si la cadena humana no arriba a travessar literalment tot el territori; la complexitat de l’organització d’una acció d’aquesta mena segurament farà que la cadena físicament quedi trencada en algun tram, alhora que en d’altres la gent hi sigui més atapeïda del compte o es facin giragonses com les de la ciutat de Barcelona que ocupen molts participants. L’èxit de la cadena no dependrà de la mancança concreta en algun tram, sinó de la mobilització i conscienciació que ja ha assolit la iniciativa. La Via Catalana ja és, hores d’ara, tot un èxit.

dijous, 29 d’agost de 2013

La CUP no vol un Estat català?

Catalunya segueix el seu procés, malgrat les atzagaiades del Govern espanyol, els dubtes d’alguns i la histèria d’uns altres. Segueix un procés serè d’acord amb el pacte de Govern entre CiU i ERC, i amb els acords parlamentaris de les diferents forces sobiranistes. L’estratègia del PP, lluny de cercar alguna mena d’acostament que desactivés la mobilització de la societat catalana, ha optat per radicalitzar la seva postura en contra de Catalunya potser amb la idea de provocar una acceleració descontrolada del procés, que és el que el podria fer fracassar. És bo, doncs, que la societat civil mantingui la pressió sobre la política institucional, que recordi constantment que la Declaració Unilateral de la Independència és sempre un recurs a tenir en compte, i que empenyi perquè el procés no tingui dilacions ni marxa enrere.

Ens cal arribar al moment just i amb el màxim de suports polítics i socials possibles. Però per aconseguir-ho ens caldrà vèncer moltes reticències, desfer dubtes dels indecisos i aclarir els equívocs que interessadament alguns provoquen; sense perdre de vista que també poden perjudicar el procés determinades actituds maximalistes, o d’aquells que amb la suposada bona intenció d’argumentar la necessitat d’assolir un Estat propi comencen a adjectivar-lo. És evident que els qui som d’esquerres, volem un Estat català independent que sigui capaç de fer polítiques d’esquerres, que pugui fer front a la crisi no pas des de la perspectiva dels grans interessos econòmics com s’està fent fins ara, que sigui respectuós amb el medi ambient, que vetlli per la igualtat de drets i d’oportunitats per a tots els ciutadans; com és evident que volem un Estat català lliure de corrupció. Ara bé, sovint apareixen veus pretesament sobiranistes que, probablement per a desmarcar-se de CiU, capgiren l’argument i afirmen que NO volen un Estat per a continuar fent polítiques de dretes, al servei dels interessos privats de sempre, i si no som capaços d’acabar d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció.


Deia dies enrere el diputat de la CUP David Fernàndez: "Si el nou estat ha de ser un 'land' de la Merkel, no el volem"  Suposo que ni ell mateix no es creu aquesta frase, o que per gota que hi pensés la formularia d’una altra manera. Una cosa és dir que volem un Estat que no sigui ni un land de la Merkel, ni una sucursal de la Caixa, que no sigui dominat per la corrupció, etc, etc. i l’altra és posar la partícula negativa al davant i dir que “no volem un Estat si no compleix unes determinades condicions”, com si la permanència dins d’Espanya no ens representés ser un sub-land de la Merkel, una sucursal o estar sotmesos als designis del Banc de Santander i de les grans empreses espanyoles, i en definitiva un Estat dominat i presidit per la corrupció. 

dimecres, 28 d’agost de 2013

A qui interessa liquidar el PSC?

Quan algú, ocasionalment, s’equivoca no podem sinó pensar que tothom té dret a equivocar-se, que forma part de la condició humana; si els errors són reiterats, hem de creure que es tracta d’algú maldestre; en cas que els errors siguin, a més, de consideració, el qualificatiu més escaient pot ser el d’inútil o el d’inepte; però si aquests errors sobrepassen tots els límits de l’imaginable, podem començar a pensar que no es tracta de cap persona maldestre, ni inútil ni inepte, sinó simplement malintencionada.

I aquesta és la impressió que em dóna l’actual direcció del PSC encapçalada per Pere Navarro. D’ençà que ell en va assumir la direcció va iniciar-se un rosari de desercions, foragitaments i discrepàncies obertes al si del partit. Ha aconseguit la gens fàcil fita d’incomodar els catalanistes del PSC i alhora treure de polleguera el PSOE. I no ho ha fet sol, evidentment, sinó que s’ha envoltat dels elements més hostils a la realitat catalana, capaços d’orientar la línia del partit literalment en el sentit contrari a la tendència general del país. Un d’aquest elements, l’alcalde de Cornellà Antonio Balmon ha aconseguit, a més, irritar fins i tot els integrants del seu sector, anomenat oficialista, amb incendiàries manifestacions, dient que al PSC hi sobra gent. Es referia naturalment al sector catalanista. I és que quan algú, dins d’un col·lectiu, comença a dir que hi sobra gent, per norma general l’únic que hi sobra és ell. Era una de les crítiques que jo mateix havia fet a l’interior del meu partit, ERC, quan a la direcció també hi havia gent que considerava que hi sobrava gent pel fet de no coincidir amb la seva erràtica gestió que ens va portar prop del desastre.


No gosaria pas dir que els Navarro, Balmon i companyia són una colla de maldestres, i molt menys d’inútils o d’ineptes. És difícil de fer les coses tan malament sense haver-s’ho proposat. Aleshores, la pregunta és quin deu ser el seu objectiu, i en nom de qui o de què estan obsessionats en liquidar el PSC. De moment, totes les enquestes ja marquen la lògica derivada de la seva gestió; faltarà que es confirmin i que després encara tinguin la barra d’atribuir el seu fracàs als qui no han fet sinó advertir de la perillosa deriva que feien emprendre al partit. A qui interessa liquidar el PSC?

dimarts, 27 d’agost de 2013

El poder pel poder o el desencant de la política

Sembla realment insòlit que, després de tants anys, Catalunya continuï sense tenir la seva llei electoral. Ja es pot entendre que hi hagi visions i propostes diferents dels diversos grups polítics, però també n’hi ha per a molts altres temes de caràcter econòmic, de vertebració del país, de polítiques socials, etc. i no per això els successius governs han deixat de legislar. En diverses ocasions hi ha hagut intents, creació de ponències parlamentàries, estudis d’experts, primers esborranys de la llei, però al final tot ha quedat en un no res per l’expressa voluntat de no arribar a cap acord en aquest tema.

A l’inici de cada legislatura se’n parla, però sense donar-hi cap mena de prioritat. Després comencen uns treballs parlamentaris que s’allarguen en el temps per a no arribar a consensuar cap dels grans esculls que es presenten a l’hora de redactar la nova llei. A tot estirar, es dediquen a debatre i a simular acords sobre temes menors, deixant per al final els punts clau; tant per al final, que s’acaben les legislatures sense haver arribat enlloc. És exactament la situació en què ens trobem ara: es parteix d’un informe previ, redactat per experts ja fa uns quants anys, i hi ha una ponència parlamentària que suposadament hi treballa. Fins ara, podríem dir que no han justificat el sou que cobren perquè tan sols han pogut arribar a acords en temes marginals com la forma de repartir la propaganda electoral, però sense abordar els problemes de fons. Teòricament la disputa, o les discrepàncies entre els partits, rau en la forma de distribuir els escons, de manera que el sistema electoral català esdevingui més o menys proporcional, o que respongui a la necessitat de representar degudament tot el territori. Però, jo diria que tampoc és ben bé això.


El problema no és decidir si cal que cada vot tingui el mateix valor, de manera que el pes electoral recauria en les grans concentracions urbanes, o fins a quin punt cal que s’estableixin mecanismes correctors per tal de donar suficient representativitat a tot el territori català. El problema està en què els partits analitzen primer amb quin dels sistemes en sortirien més beneficiats ells, per després defensar aquell sistema fingint que és el que consideren més just. I el resultat és la incapacitat per a tirar la llei endavant. És a dir que els partits polítics poden arribar a posar-se d’acord i a legislar sobre com s’ha de governar el país un cop es té el poder, però no sobre com s’ha d’arbitrar el sistema electoral que ha de permetre arribar al poder. I la lliçó és clara per a la ciutadania: interessa molt més el poder pel poder, que per les polítiques que es poden fer des del poder.  

dilluns, 26 d’agost de 2013

La mare dels ous

En qualsevol circumstància, es considera una irresponsabilitat no haver previst les conseqüències de qualsevol de les possibles alternatives de futur. Ningú consideraria un bon gestor, ni empresarial ni d’una administració pública ni d’una entitat, aquell que no hagués avaluat els riscos, els inconvenients i els avantatges de qualsevol perspectiva real a curt o mitjà termini. Per això sembla insòlit que al Parlament europeu hagin bloquejat la petició per fer un estudi sobre les conseqüències de la secessió del territori d’un estat membre.

La proposta no venia pas de cap diputat nacionalista, ni català ni escocès, sinó d’un diputat laborista anglès, escocès això sí. No es tractava de fer cap estudi a favor de la secessió, sinó simplement preveure’n les conseqüències, tenint en compte que hi ha dos processos oberts, el català i l’escocès, que podrien acabar fent realitat aquesta hipòtesi. L’estudi podria arribar a conclusions ben diverses, favorables o desfavorables tant per al país que hauria provocat la secessió com per a l’Estat actual que es veuria afectat o per al conjunt de la Unió europea. Les hipòtesis sobre la negativa a fer aquesta previsió de futur sobre un escenari ben plausible poden ser també diverses: és possible que es tracti de la política de l’estruç, basada en la negació de la realitat, que es tracti d’evitar donar per fet que s’arribarà a aquest extrem, com si no es fessin mil i un estudis de caràcter econòmic i social sobre escenaris possibles de futur amb moltes menys possibilitats d’esdevenir realitat, o simplement que es tracti d’evitar que el resultat de l’estudi pugui animar a tirar endavant el procés secessionista, el català o l’escocès. És difícil de creure que els màxim responsables europeus no hagin calibrat les conseqüències d’un procés de secessió a Europa; una altra cosa és que es vulgui evitar fer-ho públicament.


En qualsevol cas, és curiosa la situació perquè, com a mínim pel que fa a Catalunya, sovint s’empren arguments radicalment oposats. Especialment el Partit Popular reitera una i altra vegada la necessitat de deixar clar a la ciutadania quins són els riscos de la secessió de Catalunya, donant per suposat que el resultat d’un estudi seriós com el que es proposava al Parlament europeu donaria resultats desalentadors per als partidaris de la independència. Sovint es diu que no es podria fer una consulta sense que els catalans disposessin de la suficient informació sobre les conseqüències de la seva opció. I aquesta pot ser la mare dels ous.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Revoltes particulars, derrota garantida

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No crec que hi hagi ningú que pugui pensar que estarà sempre d’acord amb tot el que diu i el que fa un grup, per més que s’hi senti identificat o hi estigui adherit. La gent es fa d’un club de futbol, d’un partit polític o d’una associació perquè globalment se sent identificat amb el que representa i en línies generals està d’acord amb el que fa i amb el que diuen els seus dirigents. Però seria absurd, per impossible, pensar que un soci, un afiliat o una persona adherida a un grup social hagi de coincidir literalment en totes les seves accions i en les declaracions dels dirigents.

Per tant, és normal que en qualsevol grup social hi hagi permanentment moments puntuals i concrets de discrepàncies i de crítica interna; altrament, potser estaríem parlant d’una secta. I, sempre que les discrepàncies no siguin sobre temes fonamentals, no s’ha d’entendre com una divisió del grup en qüestió ni com una actitud negativa o d’hostilitat al grup. És l’expressió natural de la diversitat en tots els sentits.

Per això, no ens ha de sorprendre que hi hagi algun adherit o simpatitzant de l’ANC que no estigui d’acord amb l’eslògan escollit per a la Via Catalana, o amb alguna de les consignes que es poden donar per tal d’afavorir la incorporació de més gent en aquesta acció. Com no forçosament hem d’estar d’acord amb totes i cadascuna de les manifestacions que facin els seus dirigents. En el ben entès que les discrepàncies poden ser diverses i, sovint contraposades.

El problema sorgeix quan no ens limitem a manifestar la nostra disconformitat, sinó que en fem qüestió definitòria, o que elevem a la categoria d’element essencial el que no passa de ser una simple anècdota o un detall tàctic irrellevant. És el mal que ha patit històricament el moviment independentista a casa nostra, i que tants mals resultats ens ha donat: el sectarisme que no provoca sinó l’atomització del que hauria de ser un moviment unitari. A mi no em preocupa que algú digui que no li agrada una determinada frase o eslògan de la Via Catalana, sinó que digui que si no es fa tal com ell creu que hauria de fer-se, ja no hi assistirà.

Aquestes actituds, gens infreqüents especialment en les xarxes socials d’internet, són una veritable amenaça per a l’acció concreta de la Via Catalana, però sobretot per a tot el moviment i el procés independentista. Tant se val el contingut de la discrepància: si cadascú té la pretensió de fer la revolta pel seu cantó, just a la seva mida, la derrota la tenim assegurada.


dissabte, 24 d’agost de 2013

El PP amb el contraban i el blanqueig de diners

Ho deia amb tota rotunditat el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz: els controls a la frontera de Gibraltar estan plenament justificats perquè Gibraltar és un niu de contraban de tabac, de blanqueig de diners i fins i tot de tràfic d’armes. I si ho diu el Ministre, hom ha de pensar que té prou raons i prou coneixement de causa com per dir-ho. Això justifica els registres minuciosos a la frontera, encara que inevitablement provoquin cues quilomètriques entre els treballadors i turistes que volen entrar al Penyal.

Sembla clar que si el Ministeri de l’Interior té la certesa de les activitats il·legals que s’efectuen a Gibraltar, i també té la seguretat que la via dels controls fronterers és la més ràpida i eficaç per a combatre el delicte, malgrat els perjudicis i les molèsties que pugui ocasionar, la seva obligació és mantenir-los. Hom es pot preguntar si abans de l’incident pel tema de la pesca, el Ministre desconeixia aquestes activitats que es feien a través de la frontera amb Gibraltar o si no s’havia adonat que la mesura més idònia per a combatre-les era la dels controls; però, bé, l’important és que ara sí que el Ministre té la certesa dels delictes i sap com fer-hi front. Però, tot seguit, el Ministre d’Afers exteriors i el mateix Rajoy asseguren que els controls a la frontera amb Gibraltar es relaxaran tan bon punt el Govern britànic s’avingui a negociar i es resolgui el tema de la pesca i el dels vaixells que fan perilloses càrregues de combustible enfront de la costa gibraltarenya per tal d’eludir impostos.


És a dir que el Govern espanyol està disposat a fer la vista grossa, com probablement feia abans d’esclatar el conflicte pesquer, amb el contraban de tabac i el blanqueig de diners que sap que s’està efectuant a través de la frontera amb Gibraltar. I això pot ser, evidentment, un delicte de no persecució d’una activitat delictiva o de col·laboració, encara que sigui per omissió. Se suposa que la fiscalia hauria d’actuar en contra d’un Govern que persegueix o no els delictes, dels quals n’és perfectament coneixedor, en funció d’altres interessos de caràcter polític. Però potser també és esperar massa que la Fiscalia actuï per evitar la comissió de delictes, sabent que hi ha en joc interessos polítics.    

divendres, 23 d’agost de 2013

El cinisme del maltractador

A les acaballes del franquisme, un diputat a les Corts espanyoles, quan a Catalunya ja era en marxa la recuperació cultural, devia voler fer una gracieta i va deixar anar que no entenia com era que els catalans menystinguéssim tant la nostra llengua i la nostra cultura, i no tinguéssim Verdaguer en el lloc que es mereixia. Qui sap si esquivant les pròpies lleis del franquisme, l’home devia haver descobert el poeta de Folgueroles i va trobar insòlit que no se li tingués la consideració que li corresponia com a escriptor. Era com el Colom que descobria un nou món, que era prou vell i conegut pels seus pobladors.

És difícil de creure que l’estultícia, la ignorància i l’estupidesa del diputat espanyol fos tan gran com per no saber que era precisament per les lleis que aprovava i sostenia la dictadura de la quall ell n’era un pervers representant, les que impedien que Verdaguer, i en general la literatura catalana,  no fos present a les escoles i a la vida cultural del país com hauria estat lògic en un país civilitzat. Més que creure doncs en la seva imbecil·litat que li impediria tenir un raonament digne d’aquest nom, m’inclino a pensar que era un acte de cinisme majúscul. La dictadura no solament perseguia i maltractava la nostra llengua i la nostra cultura, sinó que feia mofa de les seves víctimes, és a dir el poble de Catalunya. Era un cinisme semblant al del Pinochet que deia que la culpa de la repressió era dels xilens, “perquè protestaven”. I quelcom de semblant està fent ara la Comunitat de Madrid, farolejant de les inversions i de les empreses que d’arreu de l’Estat van a raure a la capital espanyola. I, lògicament, al Conseller d’Economia i Hisenda de la Comunitat madrilenya li interessa remarcar especialment el que ha guanyat a costa de Catalunya, que en tot cas seria molt similar al que hauria guanyat a costa de les altres autonomies.


A part que, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, les dades que dóna la Comunitat de Madrid no siguin certes, no deixa de ser d’un cinisme desmesurat que des de Madrid facin bandera de l’espoli que aconsegueixen amb unes polítiques que els afavoreixen, sempre, descaradament. Les dades que presenten un dèficit fiscal també per a la Comunitat de Madrid són fictícies, perquè no hi comptabilitzen les inversions fetes a la capital espanyola per raó de la seva capitalitat, i que evidentment els beneficien bàsicament a ells. Les inversions que a Catalunya no compleixen ni amb els mínims exigits per llei, a l’hora de la veritat s’executen en uns percentatges molt petits, mentre que a Madrid s’executen en més del 100%. És el cinisme del maltractador que es riu de les nafres de la seva víctima.

dijous, 22 d’agost de 2013

Madrid té raó: prou de malbaratar recursos!

Malbaratar no és mai un bon costum, per diners que es tingui. Malbaratar els recursos públics és una immoralitat inacceptable, i fer-ho en temps de crisi, d’una irresponsabilitat imperdonable. I en això tenen raó a Madrid quan ens alerten que no podem malversar diners en coses supèrflues, que no podem pretendre mantenir determinades estructures d’utilitat escassa o nul·la  i d’un cost prou respectable. L’estalvi i el primmirament en la despesa pública hauria de ser una norma de conducta habitual.

El que no sé si estan tan encertats, els de Madrid, és a l’hora de concretar quines són aquestes despeses supèrflues que ens podríem ben estalviar. Perquè massa sovint citen alguns exemples que no sembla que vagin gens ben encaminats, si no és que tinguin un desconeixement total de les xifres que es remenen o que menteixin deliberadament per poder atacar unes determinades polítiques que no tenen res de supèrflues. Quan contraposen els diners que poden faltar a la Generalitat de Catalunya amb un pressupost on el 80% està destinat a polítiques socials, de sanitat, d’educació i de seguretat, amb els diners que es destinen a les delegacions catalanes a l’exterior o al foment de la llengua i la cultura del país, s’ha de suposar que o bé els en falta un bull o bé ja saben que aquestes despeses que ells consideren supèrflues, a part de ser essencials per al país, són d’una dimensió insignificant en comparació amb els serveis bàsics que no pot cobrir l’espoliada hisenda catalana. De ben segur que és molt més útil una delegació catalana a Nova York o a Berlin que una ambaixada espanyola a Guinea Equatorial, que no té altre objecte que el de donar suport a la dictadura d’aquell país a canvi de beneficiar determinats empresaris espanyols.


Però salvant aquest error de no saber localitzar aquelles despeses supèrflues que la Generalitat s’hauria d’estalviar, a Madrid tenen raó quan diuen que cal evitar el malbaratament de recursos públics, i més en temps de crisi. Hi deu haver diverses formes de malbaratar els recursos, des de les despeses estrictament sumptuàries a aquelles que reporten ben pocs beneficis per al país. Però de ben segur que la despesa més inútil, més insostenible, més irracional, i la que suposa el pitjor dels malbarataments és aquella que va destinada a finançar l’hostilitat i les agressions cap al propi país. I en aquest sentit és ben clar que la despeses més significativa des del punt de vista quantitatiu i la que representa la pitjor de les malversacions possibles és la destinada a pagar un Estat com l’espanyol, que ens és clarament hostil. 

dimecres, 21 d’agost de 2013

La barra dels qui volen acabar amb els privilegis

Es pot arribar a entendre que empresaris sense escrúpols estiguin disposats i decidits a aprofitar la crisi que patim per a reduir al màxim els drets dels treballadors, per a canviar la legislació per tal que quedi feta a la seva mida, i per aprofitar-se de la necessitat dels més desvalguts per a fer grans fortunes o com a mínim per a esquivar ells la crisi. Són empresaris que externament afirmen que ells estan al marge de política i que simplement es regeixen per les lleis del mercat, i per la necessitat de buscar el màxim de competitivitat que els asseguri el màxim de beneficis.

És el cas de les grans companyies elèctriques que han imposat al Govern els mecanismes adients per a regular-se ells mateixos les tarifes, amb un simulacre de subhastes per a establir els preus de mercats, i que ara han forçat una legislació que perjudica clarament el conjunt de l’Estat, les arques públiques i l’economia general però que a ells els reportarà grans beneficis. Se suposa que després ja compensaran els polítics corruptes que s’han avingut a satisfer els seus interessos. I és el cas de la patronal CEOE que va formulant propostes que no van només en contra del conjunt dels treballadors, sinó de l’economia general del país; propostes encaminades a reduir la capacitat adquisitiva dels treballadors i la seva estabilitat laboral, cosa que evidentment repercuteix en una clara reducció del consum intern, en perjudici de la majoria de les petites i mitjanes empreses, i en perjudici de la Hisenda pública que veu mermats els seus ingressos.


Fins aquí entra en la seva lògica de voraços depredadors a qui importa ben poc el bé comú de l’Estat, dels treballadors i de la majoria de les empreses. Per ells, la crisi no és sinó una gran oportunitat per a fer-se un país a la seva mida, encara que sigui empobrint-lo i situant-lo a un nivell tercermundista. El que resulta del tot repugnant, indecent i intolerable és que, com acaba de fer el President de la CEOE, Joan Rossell, es pretengui presentar el seu desvergonyiment com una proposta per “acabar amb els privilegis” per referir-se als treballadors que encara tenen un contracte més o menys indefinit i unes condicions laborals mínimament dignes.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Procurant-se un futur ben remunerat

El sector de les energies renovables està en peu de guerra amb el Govern espanyol. Particulars i empreses que s’havien arriscat a fer inversions per tal d’instal·lar sistemes d’energia neta i renovable, com la solar, en base a una legislació que oferia uns certs avantatges, ara s’han trobat que els han canviat les regles de joc, i els càlculs que havien fet sobre l’amortització de la inversió feta se n’aniran en orris, perquè el Govern espanyol els ha retirat els ajuts compromesos i, a més, vol establir-hi un nou impost sobre l’autoconsum energètic.

Sembla que no pugui ser que el Govern apliqui unes mesures que van encaminades a evitar que els ciutadans puguin ser autosuficients o menys depenents, des del punt de vista energètic. Si fa uns anys aquests tipus d’instal·lacions alternatives resultaven molt costoses i de difícil amortització, darrerament l’evolució tecnològica n’havia reduït molt els costos, de manera que cada vegada més podien ser fàcilment amortitzables i rendibles. I això és el que ha preocupat el Govern. Mentre es tractava d’una alternativa irreal, que podia assumir una escassíssima minoria, més per raons romàntiques o idealistes que per la rendibilitat de la instal·lació, i algunes administracions perquè sempre queda bé dir que s’està per les energies renovables, el Govern simulava estar-hi d’acord i recolzar-ho. Però tan bon punt han començat a veure que l’autoconsum energètic pot ser una alternativa real en la mesura que podia ser més rendible que consumir l’energia de la xarxa, aleshores s’han decidit a posar-hi fre. Des del sector se’n fan creus: "equival, per exemple, a cobrar a un consumidor per engegar la xemeneia i apagar els radiadors", deien els portaveus de la Unió Espanyola Fotovoltaica (UNEF). I és que d’això es tracta, d’evitar que hi hagi un estalvi energètic.


Ja són perfectament conscients que aquesta mesura va contra l’economia general del país, que a ells els importa un rave, perquè frena la possibilitat de reduir la dependència energètica de l’exterior i per tant també el dèficit comercial. Però la motivació de les noves mesures del Govern espanyol contra les energies renovables no té altra motivació que la defensa dels interessos particulars de les empreses energètiques. Al capdavall, l’activitat política acostuma a durar poc, i quan els membres de l’actual Govern deixin les seves poltrones bé voldran ser recompensats pels serveis prestats, amb noves poltrones als Consells d’Administració de les empreses per a les quals ells han governat.  

dilluns, 19 d’agost de 2013

Que sàpiguen amb qui ens les tenim

És el nostre pa de cada dia. Qualsevol persona mínimament rellevant, ja sigui en el camp de l’esport, de la cultura, de l’activisme social o polític, que gosi plantejar la seva adhesió o simpatia cap al procés sobiranista, s’arrisca a ser vilipendiat a les xarxes social, amenaçat i, quan es dóna el cas, represaliat  És la manera de fer dels qui no volen atendre a raons i molt menys acceptar que sigui el poble qui lliurement expressi la seva voluntat.

Professors universitaris a qui s’ha retirat la beca o el suport per a exercir la seva funció acadèmica, cantants a qui s’ha amenaçat de rescindir contractes, esportistes apartats de la selecció (fins i tot de la selecció catalana) per lluir un eslògan concret, o insultats a tort i a dret per lluir una estelada. Naturalment que n’hi ha d’aquests que s’han mantingut ferms en els seus ideals i en el dret a fer-ne bandera, a risc de veure perjudicada la seva carrera, però també hem d’entendre que altres s’hagin espantat i s’hagin fet enrere, com a mínim a l’hora d’exhibir-ho públicament. No els ho podem pas retreure. Què no farien molts dels qui reclamen heroïcitat per als altres, si de cop veiessin amenaçada la seva nòmina! I ens hem de fer pagues que l’enemic, sense escrúpols, utilitzarà totes les armes inclosa la de l’amenaça i l’agressió personal. Això, explicat a fora, a vegades pot sonar a una certa exageració. Els catalans que voldrien alliberar-se d’Espanya, poden pensar, potser exageren quan parlen de l’animadversió dels espanyols i de la seva agressivitat. 

Que ho diguin a l’eurodiputada britànica Julie Girling, del Partit Conservador que comparteix grup parlamentari a Europa amb el PP, que ha estat insultada de totes les maneres imaginables pel contenciós amb Gibraltar. Una vegada més, la radicalitat i la visceralitat del nacionalisme espanyol ens pot ajudar a convèncer la comunitat internacional, no només que tenim dret a la secessió en l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que ens és urgent i absolutament necessari fer-ho el més aviat possible: que sàpiguen amb qui en les tenim. Només cal que no caiguem en la trampa i no ens posem al seu nivell replicant amb actituds semblants. 

diumenge, 18 d’agost de 2013

Debat entre iguals

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol mena de debat, però especialment en el debat polític, és molt important saber qui són els interlocutors amb els quals volem contrastar les nostres posicions. Altrament, el debat queda enterbolit i devaluat perquè les argumentacions d’ambdues parts no es corresponen a un mateix nivell de llenguatge i per tant deixen de ser equiparables. I en el cas del debat obert per les relacions entre Catalunya i Espanya, penso que això s’hi esdevé sovint.

No fa pas molt en una tertúlia de TVE, un periodista afí al PP carregava contra el procés obert a Catalunya cap a l’exercici del dret a decidir i, enfront de la política de radicalitat i d’intransigència dels populars, que ell anomenada de fermesa, no hi posava els passos fets o les declaracions del Govern de la Generalitat ni dels líders de CiU o d’ERC, sinó unes declaracions del President de Catalunya Acció, Santiago Espot. Curiosament, ell mateix, després de desqualificar l’independentisme a base de posar com a exemple el que havia dir el senyor Espot, pretenia reblar el clau dient que aquest senyor no representava res en la política catalana, ja que sempre que s’havia presentat en conteses electorals havia tret uns resultats irrellevants. Però, aleshores, per què el posava com a exemple de la perniciositat del nacionalisme català si no era representatiu de res? Senzillament, perquè havia barrejat interessadament i de forma perversa nivells i estadis diferents del debat.

És allò que en l’àmbit escolar en diríem sumar o restar pomes amb peres. El que els polítics saben fer perfectament en la permanent rivalitat entre partits, que un President mai respondrà les atzagaiades d’un subaltern de l’equip contrari, per exemple, sembla que no acaba de funcionar en el debat als mitjans de comunicació. I això passa a tots dos bàndols. Per a rebatre la decisió presa per un Govern o les declaracions del seu President, hi ha qui és capaç de sortir amb l’atzagaiada d’un comentarista de tercera, d’un alcalde d’un poblet insignificant, o fins i tot d’un anònim que ha aparegut a les xarxes socials. O, fins i tot tractant-se de la mateixa persona i del mateix nivell de representativitat, es pot barrejar molt alegrement el que és una decisió o una declaració institucional amb un comentari captar en una conversa informal.

No pot ser que quan algú vulgui parlar de la idoneïtat de la legislació vigent en matèria lingüística, per exemple, es pretengui rebatre-la argumentant que en un determinat establiment es va donar un cas de discriminació; que quan es faci una projecció del que podria passar amb la llengua castellana a Catalunya, quan s’assoleixi la independència, en lloc de basar-se en els posicionaments dels partits majoritaris i dels seus líders, hom en faci escarafalls en base a les declaracions particulars d’una persona que té una escassa o nul·la incidència en la política del país.


Igualment, en les xarxes socials és molt freqüent veure-hi exemples d’aquesta forma d’encarar el debat. Sembla que hi hagi una veritable cursa per veure qui descobreix a la xarxa la piulada o el comentari més extravagant per deduir-ne després conclusions teòricament fonamentals i objectives. A voltes pot ser divertit descobrir l’estultícia d’un alcalde de vés a saber on, o d’un navegant que no sap per on navega; però això no passa de ser anècdotes, probablement equiparables a les que es poden trobar en la part contrària. Però no es poden fer propostes de país ni treure grans conclusions fonamentades en pures anècdotes, locals i irrellevants.   

dissabte, 17 d’agost de 2013

Qui i com està sortint de la crisi?

Europa ha sortit de la recessió en aquest darrer trimestre; caldrà veure si la tendència es manté en els següents. Però la sortida de la recessió no ha estat generalitzada a tots els països, sinó que ha estat protagonitzada bàsicament per Alemanya i França que amb el seu creixement han compensat els valors negatius que han continuat tenint països com Espanya, Itàlia, i sobretot Xipre. No és pas per casualitat que aquest darrer, tot just després de ser “rescatat”, hagi patit la davallada més forta.

Tothom ha remarcat que la remuntada, sobretot d’Alemanya, ha vingut per un creixement de la demanda interna que no s’ha produït pels aires del cel i molt menys per l’aplicació de mesures econòmiques com les que estan aplicant aquí. Aquella lògica tan elemental de pensar que si es redueix el poder adquisitiu i l’estabilitat laboral es frenarà el consum i, per tant, les empreses en patiran les conseqüències perquè veuran disminuir les seves vendes, així com l’Estat veurà disminuir els seus ingressos en forma d’impostos, que aquí es nega d’una forma rotunda, l’han entesa a Alemanya on les grans empreses s’han decidit a incrementar els salaris justament per a fomentar el consum. A França, més que les empreses, és l’Estat qui ha apostat per una política d’incentivació de l’economia que també ha donat els seus fruits, encara que menors que a Alemanya. I la recuperació dels Estats Units s’explica per les mateixes raons; les raons literalment contràries a les que aplica el Govern espanyol, el grec o el xipriota. I així ens van les coses.


Se suposa que l’estratègia, a part de renunciar a ser un país capdavanter i acceptar una devaluació interna a tots els nivells, consisteix en esperar que el progrés dels nostres veïns europeus que han aplicat mesures ben oposades a les d’Espanya ens ajudi a sortir del pou, encara que sigui més tímidament i sense recuperar els nivells d’ocupació anteriors a la crisi. I per postres, cínicament, i negant totes les evidències, encara diran que hem començat a sortir de la crisi gràcies a les seves mesures. Sembla clar que aquí caldria demanar responsabilitats de tot tipus a aquesta trepa de polítics i economistes que propugnen unes polítiques que ells saben que són manifestament contràries a l’interès general, i beneficioses només per a unes poques i determinades grans empreses. 

divendres, 16 d’agost de 2013

Què es podia esperar dels militars?

Es veia a venir. Mentre alguns, vés a saber amb quins interessos, aplaudien el cop d’Estat donat pels militars egipcis per a fer caure el govern de l’islamista Mohammad  Mursi, democràticament elegit, altres ja advertíem (1, 2) del risc de confiar en la tutela dels militars. És cert que el President Mursi havia emprès un camí autocràtic que justificava la revolta de la ciutadania; però justament la intervenció dels militars és el que podia tirar per terra bona part de les legítimes aspiracions del poble egipci, que feia poc s’havia alliberat del dictador Mubarak, que havia comptat sempre amb el suport dels militars, i ara estava mobilitzat per a frenar els excessos del nou President.

Jo no sé si algú amb dos dits de front podia pensar que els militars actuarien honestament i en defensa de les llibertats. Tot un premi Nobel de la Pau, Mohammad al-Baradei, vicepresident del nou Govern implantat després del cop militar, ha dimitit del seu càrrec a rel de la matança efectuada abans d’ahir als carrers d' El Caire. És possible que al·legui ignorància per haver confiat en els militars? El mínim que podria fer, si encara li queda una mica de dignitat, seria retornar el Premi Nobel de la Pau, del qual evidentment no n’era mereixedor o per ignorància o per complicitat amb els qui prioritzen l’ús de la violència per a defensar els seus interessos particulars. I és que era una temeritat confiar la seguretat del país als militars egipcis; i no pas perquè siguin egipcis, sinó perquè són militars. És difícil de preveure cap on pot desembocar la crisi, però és evident que s’han posat les bases per a radicalitzar fins a extrems insospitats els islamistes.

La comunitat internacional, que sovint posa condicions de tota mena per a concedir ajuts econòmics a aquests països del tercer Món o en vies de desenvolupament, no té cap interès en posar com a condició bàsica i fonamental el desmantellament d’aquestes estructures militars que, a part de ser costosíssimes i corruptes, solen ser una amenaça permanent per a les llibertats i per a la seguretat del país. Ja els va bé que hi siguin, encara que això sigui a costa de l’empobriment de la ciutadania, perquè els militars són elements fàcilment subornables per a fer-los anar segons l’interès dels grans poders econòmics, i dels estats que els representen.


dijous, 15 d’agost de 2013

La perversió dels indults polítics

Un dels aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l'Estat pot concedir indults, sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant, per quina motivació es donen els indults?

Suposo que hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars, familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat l’indult, que en tot cas s'hauria de donar des del mateix poder judicial. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.


Hi ha també els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.

dimecres, 14 d’agost de 2013

La Camacho té les seves raons

La Camacho té raó quan afirma que no assistirà als actes oficials de l’11 de setembre per considerar que són uns actes amb una marcada tendència política. Tots els actes de caràcter cívic i polític tenen inevitablement un tendendiositat política, amb la qual es pot estar més o menys d’acord. I si la senyora Camacho, en representació del PP, considera que aquests actes institucionals organitzats per la Generalitat o pel Parlament van en contra dels seus ideals polítics és lògic que vulgui desmarcar-se’n i que anunciï que no hi assistirà. Tots faríem el mateix.

Una altra cosa és fins on arriba aquesta tendenciositat política, i què és el que impedeix a la senyora Camacho sentir-se mínimament representat i identificat en un acte com aquest. Ella ja sap que en els actes oficials d’aquest any, com en cap altre dels anteriors, no s’hissarà l’estelada, no sonarà cap altre himne que el dels Segadors, i el President no farà cap proclama independentista. Probablement, però, ella no podria suportar veure hissar la bandera catalana, ni sentir l’himne nacional de Catalunya, ni escoltar parlaments en català en què es faci apologia de la llibertat, dels drets democràtics més elementals, o que s’apel·li a fer un darrer esforç per a sortir de la crisi. La radicalitat anticatalana i antidemocràtica en què s’ha situat el Partit Popular el posciona també, lògicament, al marge dels objectius i dels debats al si de les nostres institucions, on totes les formulacions hi haurien de tenir cabuda, menys la dels qui volen aniquilar-nos. La tendenciositat política dels actes oficials de l’11 de setembre consisteix fonamentalment en què representen una afirmació de catalanitat, en la qual hi caben des dels qui creuen sincerament en un marc espanyol respectuós amb la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat fins als independentistes, passant lògicament pels federalistes.


Però, està clar, no és el cas del PP de la senyora Camacho, ni el d’altres grups radicals que tenen com a objectiu destruir-nos com a país. En els actes institucionals de l’11 de setembre s’hi han de poder sentir identificats tots aquells que, des de la posició que sigui, tenen la voluntat de treballar a favor del país; encara que la manera de fer-ho d’alguns pugui semblar a uns altres ben contrària als interessos de Catalunya. Jo crec que la renúncia de la Camacho a assistir als actes de la Diada Nacional, pot ser positivament il·lustratiu del tall que divideix el conjunt de forces molt diverses que treballen per Catalunya, cadascuna des de la seva perspectiva, d’aquelles que obertament hi treballen en contra. 

dimarts, 13 d’agost de 2013

Parar els peus a “las bravuconadas independentistas”

No és pas cap novetat que un diari com l’ABC ataqui Catalunya, insulti o simplement se’n burli. Forma part de la seva línia editorial, i és un indicador del nivell de qualitat humana i professional dels qui el fan. Per tant, no ens ha de sorprendre res del que digui; en tot cas seria una sorpresa que algun dia parlés objectivament de Catalunya. En aquest cas, l’objecte de les ires del diari ultra madrileny va ser una entrevista que van fer a Santiago Espot, president de Catalunya Acció, a la cadena espanyola de televisió, 13TV, també d’extrema dreta, en què aquest demana a Artur Mas que convidés el Ministre Principal de Gibraltar en motiu dels actes de la Diada Nacional de Catalunya.

Les estupideses que pugui dir el diari madrileny crec que tenen un interès mínim; no en podem pas esperar una altra cosa. El que sí que ens hauria de fer pensar és la raó per la qual un personatge com Santiago Espot és un convidat assidu en aquests mitjans de la caverna mediàtica, ja sigui com a entrevistat, com a tertulià o senzillament per a ser-hi citat. Amb tots els respectes per la seva persona i pel grup que presideix, la seva rellevància en la política catalana és força menys que testimonial, i els resultats electorals obtinguts quan s’ha presentat com a candidat han estat insignificants. I és curiós, doncs, que una persona que representa tan poca cosa en la política catalana sigui un dels punts de referència de la caverna mediàtica, i a vegades també d’altres mitjans de comunicació com Televisió espanyola. Em temo que el mateix Santiago Espot o algú del seu entorn s’imagini que l’escullen a ell per a explicar la realitat de Catalunya, en aquests mitjans de comunicació tan espanyols, per la seva clarividència i profunditat d’anàlisi; i que no s’adoni que si el trien a ell és perquè els és l’espàrring molt còmode per a poder-s’hi esbravar en contra de Catalunya. Justament, aquesta suposada contundència amb què sol expressar-se que aparenta un posicionament molt sòlid, és el que a ells els interessa per a demostrar la poca consistència i el desvari de les nostres reivindicacions. La pregunta que el mitjà televisiu formulava als espectadors en aquell programa on hi havia convidat Santiago Espot era: “Deben pararse ya los pies a las bravuconadas independentistas?”.


Demanar que el Govern de la Generalitat convidi expressament una representació de Gibraltar a assistir als actes de l’11 de setembre, em sembla un despropòsit molt poc seriós; perquè s’entén que seria un gest amb l’exclusiva finalitat d’irritar els espanyols. I el nostre procés, si volem que tingui èxit i que arribi a bon port no el podem basar en gestos contra ningú, com una rabieta infantil. És un exemple més del que veiem massa reiteradament en determinats fòrums de debat, on hi ha gent que sembla que el seu màxim objectiu sigui insultar i ridiculitzar l’enemic, quan el que hem de fer és vèncer-lo. I això no es fa ni amb crits, ni amb pallassades ni amb exabruptes, que ben just si serveixen per a un desfogament personal.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Vins de la Ribera del Duero o de la Terra Alta

Alguns indicadors parlen d’un increment de la demanda de vins catalans a Catalunya, que d’alguna manera es podria relacionar amb l’actual moviment sobiranista. En tot cas, es tractaria d’increments molt reduïts, poc significatius econòmicament parlant, i que no sé si pot compensar la davallada del consum d’aquest producte que es pugui produir arreu de l’Estat, que no pas a l’exterior. I és que en tema de boicots i de recolzaments patriòtics, em sembla que sempre hi hem sortit perdent.

És cert que els boicots, més o menys conscients, que ens poden venir d’Espanya, tampoc tenen una significació especial i tots els entesos asseguren que en tot cas tindria una durada molt limitada en el temps. Aquí, qualsevol proposta de boicot a productes espanyols tindria una ràpida contestació en contra per part de la majoria de les forces del catalanisme que sempre aposten per no emprendre cap procés contra ningú, sinó a favor de Catalunya. En el millor dels casos, es pot pensar en campanyes a favor del consum de productes propis, en positiu, i sabent que el resultat sol ser força escàs. No solament perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya no consideren com a factor decisiu ni l’origen autòcton del producte, ni la llengua del seu etiquetatge, ni el destí dels guanys d’aquesta venda, en forma de llocs de treball, per exemple. Sinó, perquè es podria dir que, a grans trets, a Catalunya hi ha els nacionalistes espanyols que tenen molt clar que no volen consumir productes catalans i en fan una qüestió de militància; hi ha sectors que no és que no siguin prou conscients com per a recolzar els productes del país, sinó que pel sol fet de ser-ho ja els rebutgen com una manera de reivindicar que ells no són nacionalistes catalans; hi ha els qui no hi tindrien cap prejudici polític però que sí que tenen interioritzada la idea d’inferioritat dels nostres productes, i que allà on hi hagi un Rioja o un Ribera del Duero no hi pot competir un Penedès o un Terra Alta; i encara queden els qui sentint-se ben catalans i catalanistes volen fer gala de la seva objectivitat i tampoc fan cap esforç suplementari a favor dels productes de casa.


I és que, ben mirat, en aquest camp no estem encara ni en l’estadi de valorar i potenciar els nostres productes, sinó d’impedir els menyspreus i les agressions. Així s’entén una campanya empresa darrerament, i de forma força testimonial i educada, per a protestar contra aquells bars i restaurants que a Catalunya no tenen en les seves cartes vins del país. A fora, es podria pensar que no els tenen en compte per desconeixement o per manca de promoció, aquí no es pot atribuir sinó a una estricta militància política. Però, està clar, si algú, des de Catalunya, es manifesta militantment anticatalà es considera la cosa més normal del món, mentre que si un català pretén reivindicar els nostres productes, i en definitiva la nostra economia, es pot trobar que el titllin de radical catalanista que tot ho polititza.

diumenge, 11 d’agost de 2013

A propòsit de la Via Catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els catalans sembla que siguem especialistes en tirar-nos terra al damunt. Deu ser relativament fàcil fer d’enemic dels catalans: només cal deixar que s’esbatussin entre ells. Durant molt de temps, des de sectors ben diversos coincidíem en què calia acabar amb l’esmicolament i la política de capelletes en el món del sobiranisme, que aleshores pràcticament només defensaven grups d’esquerres. Ens calia unitat i un lideratge clar. Si es va aconseguir aquella multitudinària manifestació de l’11 de setembre i fer donar un tomb a la política catalana, va ser perquè s’havia trobat un punt de trobada i d’unitat d’acció: L’Assemblea Nacional Catalana.

Però no cal que els espanyols s’escarrassin gaire en posar entrebancs i intentar fer fracassar les seves accions, hi ha prou gent aquí disposada a fer-ho. I no em refereixo, naturalment, als grups espanyolistes tipus PP i C’s que tenen com a projecte polític l’aniquilació de la nació catalana com a tal, sinó a grups i persones que teòricament haurien de convergir en un mateix objectiu. És el cas d’alguns dirigents d’Unió que, dia sí dia també, no fan sinó qüestionar totes les passes i totes les accions que es fan, tant si provenen del mateix Govern de la Generalitat com si provenen de l’ANC. Són també els qui des de dins o des de la seva pròpia marginalitat voldrien que la mateixa ANC prengués un rumb heroicament suïcida, al marge i en contra de la voluntat majoritària expressada a les urnes, i per tant amb la il·lusa creença que ens en sortiríem sense comptar amb el suport i el lideratge polític dels partits que ens representen avui al Parlament. Només cal veure com en les xarxes socials determinats sectors més independentistes que ningú desqualifiquen pràcticament tothom, de manera que si tinguessin raó voldria dir que estaríem absolutament perduts. Hi ha també aquells a qui els sobrevé el pànic en trobar-se en un moviment unitari, perquè això implica  treballar de costat amb grups i persones amb les quals hi pot haver notables diferències ideològiques o estratègiques, i aleshores han de posar el seu contrapunt i el seu fet diferencial, sabent que això ens debilita com a majoria de país. N’hi ha que no es resignen a no tenir el seu protagonisme particular, que no accepten el lideratge que ha assumit l’ANC, però no pas per discrepàncies de fons ni d’objectius sinó purament de disputa del petit poder que avui representa l’ANC.

I això no vol dir, naturalment, que no es pugui discrepar ni criticar les accions que no ens semblin adequades, vinguin d’allà on vinguin. Però sí, en aquests moments tan decisius per al futur del país, tenir un mínim de responsabilitat i fins i tot de generositat per posar tots els nostres esforços en el gran projecte de país, i no perdre’ns en batalletes residuals. No vol pas dir que haguem d’estar d’acord amb totes les iniciatives que es prenen, però si entendre que ara no és moment de qüestionar lideratges ni de grups ni de persones.


Els nostres enemics, si ensopeguen en una acció no els passa absolutament res i en poden emprendre una altra; nosaltres, a la més mínima ensopegada, ho podem engegar tot en orris. La Via Catalana és la gran proposta que tenim al davant, i que si surt bé ens refermarà en el camí emprès, però que si sortís malament els enemics s’hi abocarien com feres i seria difícil aixecar el cap. Per això, em sembla incomprensible que, des de sectors també independentistes, es menystingui l’acció i es proposin mobilitzacions alternatives que dispersen els nostres esforços i poden diluir-ne l’èxit; per no obtenir res a canvi, és clar. 

dissabte, 10 d’agost de 2013

En el joc i en la dissort sempre guanya el mateix

La Generalitat anuncia que per Cap d’Any hi haurà una nova loteria a Catalunya, La Grossa. Es tractaria de fer un sorteig a l’estil del que fa l’Estat per Nadal; tot i que segurament els números de la sort no els cantaran ni els nens del Caputxins de Sarrià ni els de l’Escola Thau. I si l’experiència va bé, aquesta mena de sorteig extraordinari es podria repetir en altres ocasions assenyalades com Sant Jordi o l’11 de setembre. La intenció, segons Jordi Turull és que “La Loteria Catalana sigui un plus econòmic que fins ara es queda a Madrid”.

Es pot ser més o menys escèptic davant d’aquest tipus d’iniciatives per a captar recursos per a les arques públiques. Tot i que a l’inici els diferents sortejos organitzats per la Generalitat van tenir molt bona acollida, després s’han mantingut amb uns resultats discrets, però tampoc per a menystenir. Evidentment, els qui fan de la política l’art de l’engany i la mentida permanent ja han posat el crit al cel dient que aquesta no és la manera de resoldre el problema del finançament de Catalunya, cosa que no ha dit ningú; és evident que en el millor dels casos pot ser una petita font més d’ingressos, i prou. Però això no vol dir que no valgui la pena de provar-ho. Ja se sap que els qui aposten pel joc ho fan no pas atrets pel destí que dóna l’Administració als beneficis obtinguts, sinó per l’esperança, per llunyana que sigui, de treure’n ells un bon pessic. I caldrà veure com es publicita aquesta Grossa catalana perquè es faci atractiva; probablement, caldrà intentar atraure els jugadors habituals perquè en lloc de jugar amb les Loteries de l’Estat ho facin amb les de casa, o potser també donar-li un cert aire de bons patriòtics per a contribuir a les malmeses arques de la Generalitat.

En qualsevol cas, com sempre, aquí ja hi ha un guanyador d’entrada: l’Estat espanyol. Sense necessitat de fer res, només amb el cobrament dels impostos que generarà aquesta loteria, l’Estat ja pot recaptar gairebé la meitat del que pugui recaptar la Generalitat. És l’avantatge de tenir el poder, de tenir la mamella i de tenir la clau. De qualsevol activitat que es faci, fins i tot d’aquelles que aparentment podrien representar-li una competència, l’Estat en treu rendiment, perquè disposa del dogal per estrènyer quan li convé. Va ser el cas dels aigüats de la Vall d’Aran, que les obres de reparació urgent que hi va haver de fer la Generalitat li va suposar per a l’Estat un benefici d’uns 900 mil euros en forma de recaptació de l’IVA corresponent.


divendres, 9 d’agost de 2013

No un, sinó tres pressupostos

L’oposició al Govern de la Generalitat ha estat unànime a l’hora de valorar com un frau la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. En alguns moments, servint-se de la més pura demagògia han arribat a dir ximpleries presentant aquesta situació com la d’un país sense pressupost; de pressupost, nou o prorrogat, n’hi ha sempre. Els més cínics, els populars, els responsables de què Catalunya no tingui el finançament que li correspon, que no rebi de l’Estat els diners que li deu, i en definitiva que els diners dels catalans es quedin a Madrid, han arribat a dir que la Generalitat no presenta els pressupostos del 2013 per pura incapacitat. Altres, sabent que això és impossible sense declarar prèviament la independència, proposaven simplement fer un pressupost al marge dels límits que imposa l’Estat, com si no sabessin que avui per avui és l’Estat el qui té els nostres diners i el qui té l’aixeta per negar-nos-els.

La veritat és que no tinc massa clar si la pròrroga dels pressupostos era l’opció correcta o no. Sempre he pensat, i he escrit en alguna altra ocasió, que la Generalitat hauria de fer més d’un pressupost. Hauria de fer un pressupost detallat i real del que certament es podria fer si els impostos dels catalans es quedessin a Catalunya, és a dir si tinguéssim una hisenda i un Estat propi; no serien els pressupostos a aplicar, de moment, però sí que la gent hauria de veure com podrien anar les coses si no depenguéssim i no fóssim espoliats per l’Estat espanyol. Es podria fer un segon pressupost a partir del vigent sistema de finançament de Catalunya, però incloent-hi les partides d’inversió que preveu l’Estatut i els deutes pendents de l’Estat envers Catalunya; aleshores hauria de ser l’Estat el qui qualifiqués el seu propi deute com a deute escombraria, incobrable, i com a mínim també quedaria clar que tampoc caldrien tantes retallades, malgrat la crisi, si l’Estat complís amb la legislació vigent i amb els seus compromisos. I ja seria menys transcendent que la Generalitat acabés fent un tercer pressupost en base al que ens deixa l’Estat, i que tots sabem que és el que s’haurà d’aplicar mentre no fem el pas definitiu cap a la independència; i que sigui un nou pressupost fet en aquestes pèssimes condicions o que es prorroguin els de l’any passat, penso que té una importància relativa.


Em sembla, doncs, com a mínim exagerada la irritació que han aparentat els grups de l’oposició per la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. Alguns diuen que això és un frau a la democràcia perquè aquests pressupostos no es podran debatre al Parlament, cosa que no és del tot certa perquè aquests pressupostos sí que van ser debatuts el 2012 i sí que hi haurà una sessió parlamentària per a presentar i debatre políticament la pròrroga. En realitat, no és que cap grup de l’oposició tingui cap interès en què la Generalitat disposi d’uns nous pressupostos, sabent les limitacions que hauran de tenir, sinó que l’objectiu és simplement poder tenir el Govern a la tribuna del Parlament per a esbroncar-lo. Una aspiració ben legítima, però que en tot cas té ben poc a veure amb els escarafalls i el dramatisme amb què han presentat la pròrroga d'aquest pressupostos del 2013.

dijous, 8 d’agost de 2013

La Banca, sistèmica? I un rave!

Els ajuts públics que ha tingut la banca en els darrers anys han estat escandalosos. No només per les quantitats astronòmiques (més de 200.000 milions, un 21% del PIB espanyol), sinó perquè aquestes quantitats són molt superiors al que hauríem necessitat per a emprendre la sortida de la crisi; i encara amb l’agreujant que s’han hagut de donar aquestes ajudes pels errors i la incompetència de molts dels seus directius, als quals, lluny d’exigir-los responsabilitats s’ha premiat amb sucoses primes i jubilacions daurades.

Aquesta escandalosa política econòmica ha suposat treure aquests diners per a la banca dels sous dels funcionaris, de les pensions, de les prestacions socials i en general dels serveis públics, i retardar la sortida de la crisi. I a part de considerar que els polítics que ho han aprovat bé deuen esperar-ne alguna recompensa personal, les raons oficials que se’ns donen és que el sistema no es podia permetre el luxe de deixar caure la banca. Una falsedat posada en evidencia, per exemple, per Islàndia. Amb tot, si salvar la banca havia de representar un cost tan elevat, el lògic hauria estat que l’Estat n’assumís la titularitat però per a posar-la al servei de l’economia real del país, i no per a sanejar-la i per a retornar-la al sector privat. Tot i que els polítics afirmen una i altra vegada la importància del sector financer per a l’economia del país, són els mateixos banquers els qui diuen que no estan disposats a apostar per la recuperació econòmica mentre es mantingui la crisi. I per tant, quan el BCE els ofereix liquiditat en forma de préstecs a interessos gairebé residuals, ells, en lloc d’emprar aquests diners per a afavorir el crèdit a les empreses i a les famílies, opten per tornar-los a ingressar al mateix BCE que els dóna un interés una mica més alt pels mateixos diners que els havia prestat; o bé opten per adquirir deute públic. Una estafa en tota regla.


Ho afirmava un representant de la banca espanyola: el crèdit no començarà a fluir fins més enllà del 2014, o dit, d’una altra manera, fins que hi torni a haver un creixement de l’economia. És ara, o ja fa uns quants anys, que l’economia del país hauria necessitat aquest crèdit. Quan l’economia torni a créixer, que de moment va per llarg, llavors se sumaran al carro perquè hi veuran la possibilitat d’aconseguir més beneficis que retenint-lo com fins ara. Algú dirà que és la llibertat de l’empresa privada d’arriscar només quan i allà on a ella li convé; d’acord, però aleshores estan del tot injustificades les ajudes públiques, que hem pagat tots els ciutadans, i que es continuï considerant la banca com un element clau, sistèmic en diuen, per al país. La banca no és sistèmica perquè sigui vital per al sistema, sinó perquè viu a costa del sistema.  

dimecres, 7 d’agost de 2013

Al Constitucional encara riuen

L’Estatut, el migrat text que ens van deixar després de la retallada del Constitucional, deixa ben clar que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de Règim local, en pràcticament tots els àmbits. Això no és motiu, ni ho ha estat mai, perquè el Govern espanyol legisli sobre aquesta qüestió i, obviant la Llei, pretengui aplicar la seva a Catalunya. És i ha estat una pràctica habitual per part d’uns Governs que menyspreen la legislació i el marc legal quan consideren que no els és favorable.

Amb una lògica que l’experiència ens hauria de dir que ja no és tan lògica el Govern de la Generalitat va advertir de seguida que a Catalunya, d’acord amb el seu Estatut, seria vigent la llei emanada del seu Parlament. Només que algú sàpiga llegir, sense necessitat d’entendre massa en temes jurídics, podria trobar del tot normal el posicionament de la Generalitat, perquè l’empara la llei. I aquí és on ens equivoquem. Les lleis, per si soles, no ens emparen; és el poder el qui té la capacitat d’interpretar i d’aplicar les lleis al seu arbitri. I aleshores algú podria dir que en un sistema democràtic el poder judicial és independent i, per tant, empara per igual a tothom. Això, explicat com a teoria o com a broma, pot sonar més o menys bé, però té ben poc a veure amb la realitat i molt menys amb la nostra realitat. El Govern espanyol ha menystingut i vulnerat sempre totes les lleis que li ha convingut, i no existeix cap poder judicial que li ho pugui impedir. I molts menys ho farà un Tribunal Constitucional que, ja per definició, queda al marge del Poder Judicial i està plenament supeditat al poder polític. Per això, davant la pretensió del Govern de la Generalitat d’aplicar l’Estatut vigent en matèria de Règim local, el Govern espanyol ja ha respost amenaçant que no concedirà els ajuts del Fons de liquiditat ni del Pla de proveïdors si no s’atenen les normes estatals. Totes les bandes mafioses recorren al xantatge quan la llei no els és favorable.


El Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la Llei estatal perquè, evidentment, envaeix les competències de la Generalitat. Al Govern espanyol li és absolutament igual, perquè sap que té la paella pel mànec, és a dir el poder, i l’exercirà al seu arbitri. I al Tribunal Constitucional encara riuen. Què hi té a veure, deuen pensar, que l’Estatut reconegui a la Generalitat competències exclusives en matèria de Règim local per no donar la raó al Govern espanyol que ho obvia. La seva no és, ni ha estat mai, una funció jurídica sinó estrictament política, i de partit. I sabran exercir-la com cal, primer ajornant el tema sine die per garantir que el Govern espanyol pugui imposar la seva llei, i després, quan políticament convingui emetran una sentència segons l’oportunitat del moment. A no ser que tinguem prou seny com per marxar abans, és clar.