Pàgines

dissabte, 21 de setembre del 2013

De la negació al condicional i al futur

Si la independència de Catalunya és del tot inviable, com sostenen sovint els politics espanyols, a què vénen totes aquestes advertències sobre el que ens podria passar quan l’assolíssim? Dóna la impressió que el procediment és semblant a l’emprat sovint per les defenses en els processos judicials. En primer lloc, si hi veuen alguna possibilitat, neguen la validesa de tot el procés per defecte de forma, però tot seguint ja tenen preparada l’argumentació per a defensar la innocència total del seu client, i al mateix temps, si veuen que tampoc se’n sortiran per aquesta via, treuen els atenuants que permetin arribar a una sentència mínima.

Només que en un judici l’advocat no parla mai d’atenuants o de justificacions per al delicte del seu client, abans d’haver provat primer d’invalidar el judici per una qüestió procedimental i després de demostrar la seva total innocència. En canvi els espanyols alternen la negació de la via sobiranista amb l’argumentació de la seva opció per quan es faci efectiu el dret a decidir. Suposo que deu anar a temporades o a percepcions diferents de cada moment: tan aviat posen tot l’èmfasi en la inviabilitat de cap mena de consulta, i si no hi ha consulta ni plebiscit ja no té sentit cap argument en favor d’una o altra opció, com es dediquen a argumentar la necessitat, segons ells, de votar a favor de mantenir Catalunya dins d’Espanya. I conscients del mal tracte rebut per part d’Espanya, tant des del punt de vista econòmic com cultural i lingüísitic, més que explicar els avantatges de la unió (L’ofec econòmic, la recentralització de l’Estat, la persecució de la llengua...) prefereixen parlar dels suposats desavantatges de la secessió.


En tot cas, tot sembla indicar que ara mateix vivim uns moments en què es dóna per suposat que Catalunya podrà exercir el seu dret a decidir el seu futur. El que primer era un menysteniment i una negació ha passat a ser un condicional, on ja cal tenir una previsió del que pot passar si arribem a votar; i del condicional, del que podria esdevenir-se, hem passat al futur donant-nos advertències del que ens passarà quan obtinguem la independència. I un fet simptomàtic, o com a mínim d’una enorme càrrega simbòlica: és el ministre d’Afers Exteriors el qui es dedica permanentment a rebatre i a contrarestar els passos del sobiranisme català.