Els socialistes catalans semblen cavalls desbocats que no van enlloc. Pere Navarro, amb la seva providencial imperícia ja va començar a fer esbandida abans d’iniciar-se el procés sobiranista de Catalunya, a provocar desercions i retirades de persones rellevants del partit, i a incentivar l’aparició de corrents crítics cap a la seva gestió. Tal és el desgavell de l’actual direcció dels socialistes catalans que, havent sortit ells com a alternativa més espanyolista enfront de socialistes de tarannà més catalanista com Ángel Ros, Montserrat Tura o Joan Ignasi Elena, resulta que han provocat l’enfrontament més dur amb els seus teòrics aliats del PSOE.
La mateixa Carme Chacón havia donat suport a la candidatura de Pere Navarro per tal d’evitar una deriva excessivament catalanista del PSC. I ara es troba enmig de dos focs, sancionada pel PSOE per no haver votat a Madrid una moció a favor del diàleg per a fer possible la consulta, i sancionada pel PSC (encara que de moment només ha estat una amonestació verbal) per no haver seguit la consigna dels socialistes catalans de votar-la. No crec que ni al PSOE ni al PSC els interessi acabar trencat la seva relació, perquè electoralment hi perdrien tots dos; de manera que la recomposició del pacte establert entre ambdues formacions el que pot provocar és deixar en clar fora de joc la Carme Chacón.
Sembla molt difícil que l’escassa capacitat de lideratge de Pere Navarro permeti augurar una recuperació del Partit dels Socialistes de Catalunya a curt termini. Però, en tot cas, entenc que tampoc es pot atribuir tota aquesta debacle només a la ineptitud dels seus líders. En realitat, el que està passant al PSC és el que ja està passant al conjunt del país. Fins ara anàvem trampejant en un mar d’ambigüitats on, fins i tot els qui es definien amb més claredat, no representaven cap ruptura perquè tampoc es veia la perspectiva imminent d’un procés sobiranista. Ara, tot el país s’haurà d’anar definint i decantar-se per un o altre bàndol: o paguem els impostos a Madrid o els paguem a Catalunya.
I aquesta ruptura fa que alguns partits es trobin, ja d’entrada, integrament el bàndol del nacionalisme espanyol o al bàndol del nacionalisme català. Però d’altres, poden tenir un peu a cada banda i l’esquetxa que se’ls està obrint entre cames no els permetrà quedar-se en la indefinició sinó volen ser engolits per l’abisme. I entenc que és això el que li passa al PSC. Hi ha moments que fa l’opció d’Espanya, però se’n dol i després rectifica amb un gest que indicaria el contrari. Però això també li pot passar a Iniciativa, encara que en menor mesura perquè tenen més assumit el principi democràtic de respectar la voluntat popular; i i pot passar, o ja li està passant, a CiU amb un Duran i Lleida que torpedina el procés a Catalunya, però tampoc gosa passar-se a l’enemic. Allà li pagarien bé, i la temptació deu ser forta.
Fem-nos pagues que a mesura que avanci el procés s’aniran radicalitzant les posicions, i la gent s’haurà de definir per Catalunya o per Espanya.
