Que lluny que queden aquelles èpoques en què la diada de l’1 de maig era una diada de reivindicació obrera. Es commemorava aquell maig de 1886 amb les lluites obreres de Chicago reivindicant la jornada de vuit hores. 125 anys després, els treballadors del nostre país no tindrien pas la gosadia de sortir al carrer per a reivindicar la jornada de vuit hores, ja que amb l’excusa de la crisi s’han perdut definitivament totes les batalles, i ara ningú es veuria amb cor de reivindicar ni el compliment de la legislació teòricament encara en vigor.
Està clar que ens podríem remuntar encara més enllà, i recordar aquelles manifestacions del franquisme per a commemorar el Dia de San José Obrero, amb la demostracions sindicals, del Sindicat Vertical és clar, al camp del Bernabeu. Si tenim en compte que segons la Bíblia sant Josep era un home d’avançada edat, la celebració de l’1 de maig d’ara mateix, amb l’allargament de l’edat de jubilació, encaixa molt més amb aquella de San José Obrero. Amb l’excusa de la crisi, les lluites de la classe treballadora per a reivindicar els seus drets i millorar les seves condicions laborals i de vida, han estat vençudes amb totes les de la llei; i mai millor dit. Es diu que en pocs anys, els nostres governants han aconseguit que els nivell de vida de la majoria reculés entre tres i quatre dècades, mentre que el de la minoria dominant causant i gestora de la crisi ha continuat ascendint. Però és que la reculada pel que fa a la capacitat de mobilització i de lluita pels drets de la classe treballadora és molt més greu encara. Hores d’ara, han aconseguit posar en pràctica la filosofia liberal de la llei del mercat: la llei d’oferta i demanda. Amb un país empobrit i una forta demanda de gent cercant feina, la classe empresarial pot imposar totes les condicions que vulgui. Ens han guanyat la partida.
Avui, ningú gosaria reclamar els seus drets. Cada nova negociació, cada nova proposta de reforma, es dóna per descomptat que és per a rebaixar sous, ampliar jornades de treball, empitjorar les condicions laborals, limitar les prestacions socials, eliminar drets conquerits... D’una sola estocada s’han carregat els convenis col·lectius i la legislació esdevé obsoleta, perquè ningú gosaria exigir-ne la seva aplicació. La por a perdre la feina en les actuals circumstància fa que hom accepti qualsevol cosa per a mantenir-la, amb l’afegit d’haver de dir: i encara gràcies. La mateixa por que fa fer qualsevol cosa per a aconseguir-ne, als qui estan a l’atur. I d’això es valen.
