Pàgines

dimecres, 24 de juliol de 2013

Catalanes de mierda, Marca España

En política, en què tot depèn tant de la imatge pública que es projecta, sobta que hi hagi tants casos de polítics professionals lleugers de llengua, que fàcilment posen en perill la credibilitat i el prestigi del seu partit, així com la seva pròpia carrera particular. Sembla que no pugui ser que, quan una persona ocupa un càrrec públic d’un mínim de rellevància, no sàpiga que els mitjans de comunicació poder fer un titular de qualsevol paraula o sortida de to, i que això li pot costar el càrrec. I ja no diguem dels més forassenyats i tarambanes que es posen ells mateixos a l’ull de l’huracà amb comentaris estúpids, o com a mínim improcedents, a la xarxa, sense que ningú els ho hagi demanat.

El darrer cas ha estat el de Juan Carlos Gafo, director adjunt del Comissionat de la Marca España, del Ministeri d’Afers Exteriors. Devia quedar escandalitzat que en l’acte inaugural dels mundials de Natació, a Barcelona, és xiulés l’himne nacional espanyol, com si no sabés què sol passar en aquests casos a Catalunya, o com si no fos ja habitual escridassar els representants de la Corona espanyola arreu allà on van. I sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, o potser més aviat a aquest darrer, va deixar escrit al seu Twitter un “catalanes de mierda”. El Ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, un home que no es caracteritza pas per les seves simpaties envers Catalunya, el va destituir fulminantment. Lògicament, amb individus com aquest difícilment es pot fer una reivindicació gaire lluïda de la Marca España; i, en qualsevol cas, el que queda clar és que els catalans no hi tenim res a veure, ni a fer. No crec que al Ministre García Margallo el molestés excessivament llegir o sentir un “catalanes de mierda”, però sí que devia pensar que això, dit per un càrrec de la seva confiança, no el feia quedar massa bé.


¿És possible que el tal Juan Carlos Gafo, que acabava d’estrenar un càrrec polític d’una certa rellevància i suposo que una bona remuneració, sigui tan ximple com per estroncar la seva carrera política amb una estupidesa com aquesta? El càrrec era de confiança, i per tant el Ministre que l’havia nomenat coneixia sobradament la seva manera de pensar. Un “catalanes de mierda”, de la Marca España, deu sonar amb tota normalitat i convenciment en els cercles habituals de Juan Carlos Gafo, del Ministre, del partit i, en general, de la vida política espanyola. Probablement, l’error va ser molt més petit del que sembla: només li va faltar saber què es pot dir en privat, al si del partit o en reunions tancades, i què es pot dir en públic.