Pàgines

dijous, 8 d’agost de 2013

La Banca, sistèmica? I un rave!

Els ajuts públics que ha tingut la banca en els darrers anys han estat escandalosos. No només per les quantitats astronòmiques (més de 200.000 milions, un 21% del PIB espanyol), sinó perquè aquestes quantitats són molt superiors al que hauríem necessitat per a emprendre la sortida de la crisi; i encara amb l’agreujant que s’han hagut de donar aquestes ajudes pels errors i la incompetència de molts dels seus directius, als quals, lluny d’exigir-los responsabilitats s’ha premiat amb sucoses primes i jubilacions daurades.

Aquesta escandalosa política econòmica ha suposat treure aquests diners per a la banca dels sous dels funcionaris, de les pensions, de les prestacions socials i en general dels serveis públics, i retardar la sortida de la crisi. I a part de considerar que els polítics que ho han aprovat bé deuen esperar-ne alguna recompensa personal, les raons oficials que se’ns donen és que el sistema no es podia permetre el luxe de deixar caure la banca. Una falsedat posada en evidencia, per exemple, per Islàndia. Amb tot, si salvar la banca havia de representar un cost tan elevat, el lògic hauria estat que l’Estat n’assumís la titularitat però per a posar-la al servei de l’economia real del país, i no per a sanejar-la i per a retornar-la al sector privat. Tot i que els polítics afirmen una i altra vegada la importància del sector financer per a l’economia del país, són els mateixos banquers els qui diuen que no estan disposats a apostar per la recuperació econòmica mentre es mantingui la crisi. I per tant, quan el BCE els ofereix liquiditat en forma de préstecs a interessos gairebé residuals, ells, en lloc d’emprar aquests diners per a afavorir el crèdit a les empreses i a les famílies, opten per tornar-los a ingressar al mateix BCE que els dóna un interés una mica més alt pels mateixos diners que els havia prestat; o bé opten per adquirir deute públic. Una estafa en tota regla.


Ho afirmava un representant de la banca espanyola: el crèdit no començarà a fluir fins més enllà del 2014, o dit, d’una altra manera, fins que hi torni a haver un creixement de l’economia. És ara, o ja fa uns quants anys, que l’economia del país hauria necessitat aquest crèdit. Quan l’economia torni a créixer, que de moment va per llarg, llavors se sumaran al carro perquè hi veuran la possibilitat d’aconseguir més beneficis que retenint-lo com fins ara. Algú dirà que és la llibertat de l’empresa privada d’arriscar només quan i allà on a ella li convé; d’acord, però aleshores estan del tot injustificades les ajudes públiques, que hem pagat tots els ciutadans, i que es continuï considerant la banca com un element clau, sistèmic en diuen, per al país. La banca no és sistèmica perquè sigui vital per al sistema, sinó perquè viu a costa del sistema.