Pàgines

diumenge, 11 d’agost de 2013

A propòsit de la Via Catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els catalans sembla que siguem especialistes en tirar-nos terra al damunt. Deu ser relativament fàcil fer d’enemic dels catalans: només cal deixar que s’esbatussin entre ells. Durant molt de temps, des de sectors ben diversos coincidíem en què calia acabar amb l’esmicolament i la política de capelletes en el món del sobiranisme, que aleshores pràcticament només defensaven grups d’esquerres. Ens calia unitat i un lideratge clar. Si es va aconseguir aquella multitudinària manifestació de l’11 de setembre i fer donar un tomb a la política catalana, va ser perquè s’havia trobat un punt de trobada i d’unitat d’acció: L’Assemblea Nacional Catalana.

Però no cal que els espanyols s’escarrassin gaire en posar entrebancs i intentar fer fracassar les seves accions, hi ha prou gent aquí disposada a fer-ho. I no em refereixo, naturalment, als grups espanyolistes tipus PP i C’s que tenen com a projecte polític l’aniquilació de la nació catalana com a tal, sinó a grups i persones que teòricament haurien de convergir en un mateix objectiu. És el cas d’alguns dirigents d’Unió que, dia sí dia també, no fan sinó qüestionar totes les passes i totes les accions que es fan, tant si provenen del mateix Govern de la Generalitat com si provenen de l’ANC. Són també els qui des de dins o des de la seva pròpia marginalitat voldrien que la mateixa ANC prengués un rumb heroicament suïcida, al marge i en contra de la voluntat majoritària expressada a les urnes, i per tant amb la il·lusa creença que ens en sortiríem sense comptar amb el suport i el lideratge polític dels partits que ens representen avui al Parlament. Només cal veure com en les xarxes socials determinats sectors més independentistes que ningú desqualifiquen pràcticament tothom, de manera que si tinguessin raó voldria dir que estaríem absolutament perduts. Hi ha també aquells a qui els sobrevé el pànic en trobar-se en un moviment unitari, perquè això implica  treballar de costat amb grups i persones amb les quals hi pot haver notables diferències ideològiques o estratègiques, i aleshores han de posar el seu contrapunt i el seu fet diferencial, sabent que això ens debilita com a majoria de país. N’hi ha que no es resignen a no tenir el seu protagonisme particular, que no accepten el lideratge que ha assumit l’ANC, però no pas per discrepàncies de fons ni d’objectius sinó purament de disputa del petit poder que avui representa l’ANC.

I això no vol dir, naturalment, que no es pugui discrepar ni criticar les accions que no ens semblin adequades, vinguin d’allà on vinguin. Però sí, en aquests moments tan decisius per al futur del país, tenir un mínim de responsabilitat i fins i tot de generositat per posar tots els nostres esforços en el gran projecte de país, i no perdre’ns en batalletes residuals. No vol pas dir que haguem d’estar d’acord amb totes les iniciatives que es prenen, però si entendre que ara no és moment de qüestionar lideratges ni de grups ni de persones.


Els nostres enemics, si ensopeguen en una acció no els passa absolutament res i en poden emprendre una altra; nosaltres, a la més mínima ensopegada, ho podem engegar tot en orris. La Via Catalana és la gran proposta que tenim al davant, i que si surt bé ens refermarà en el camí emprès, però que si sortís malament els enemics s’hi abocarien com feres i seria difícil aixecar el cap. Per això, em sembla incomprensible que, des de sectors també independentistes, es menystingui l’acció i es proposin mobilitzacions alternatives que dispersen els nostres esforços i poden diluir-ne l’èxit; per no obtenir res a canvi, és clar.