Pàgines

dijous, 15 d’agost de 2013

La perversió dels indults polítics

Un dels aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l'Estat pot concedir indults, sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant, per quina motivació es donen els indults?

Suposo que hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars, familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat l’indult, que en tot cas s'hauria de donar des del mateix poder judicial. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.


Hi ha també els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.