Pàgines

dilluns, 9 de setembre de 2013

PP i PSC potser tenien raó

A les portes d’un nou 11 de setembre que promet fer història, sembla que haguem oblidat molt fàcilment la situació general del país, un any o dos enrere. I ara ens semblen inconcebibles determinades posicions dubitatives enfront del procés sobiranista, quan només uns mesos enrere el que haurien semblat inconcebibles són els posicionaments que ara presentem com a normals. Recordar, per exemple, que ara fa un any Duran i Lleida estava en contra del Pacte Fiscal per considerar-lo una pretensió excessiva.

I tampoc ens caldria recular gaire més per anar a parar a una època en què l’independentisme era una utopia que ningú es prenia massa seriosament. La Pilar Rahola, a Madrid, era vista com un personatge singular que fins i tot els queia simpàtic per l’extravagància del seu independentisme, que consideraven del tot innocu. Qualsevol amenaça a la seva sacrosanta unitat d’Espanya, en tot cas, només podia venir del País Basc on la presència d’ETA els venia com anell al dit per a invalidar-ne l’acció abartzale. Fins i tot a Esquerra, en el Congrés on es va consumar el defenestrament de Carod Rovira, es va acceptar una proposta seva de fer-hi constar la voluntat de celebrar el 2014 un Referèndum per l’autodeterminació; no pas perquè la direcció del partit hi tingués cap confiança, sinó com a concessió d’una darrera voluntat del líder caigut. De fet, l’estratègia del partit republicà era pactar amb l’Estat, de cara al 2015, una proposta similar al Concert econòmic basc.


En aquella època, en què les forces polítiques independentistes eren clarament minoritàries i fins i tot Esquerra ho defensava amb la boca petita, tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes sostenien una curiosa tesi que ara pot tenir molt més sentit. Quan algú reclamava el dret a l’autodeterminació, dirigents del PP i del PSC (és fàcil cercar-ne a l’hemeroteca) argumentaven que això de l’autodeterminació era una ximpleria perquè el poble ja s’autodetermina cada vegada que acut a les urnes. Aquest argument valia quan del resultat de les urnes se’n derivava una posició minoritària de l’independentisme; la continuarien defensant ara? O l’autodeterminació a través de les urnes només era vàlid quan se suposava que guanyaven les forces partidàries de romandre a l’Estat espanyol? Com a darrer recurs, com diu Artur Mas, potser sí que podríem donar la raó al PP i al PSC i acceptar que ens autodeterminem en unes eleccions plebiscitàries.