Pàgines

dijous, 12 de setembre de 2013

I ara, què?

La gran pregunta és: i ara, què? Ja sabem que l’endemà d’aquesta Diada no serà com l’anterior en què tot el panorama política català es va veure sacsejat i es va encetar un procés que ens ha de portar cap a decidir el nostre futur. La Diada de l’any passat va ser el gran detonant per a iniciar un nom rumb de la política catalana, la d’aquest any ha de servir per consolidar-lo, donar-li força i garantir que no té marxa enrere. Hi ha dues dinàmiques paral·leles, la institucional i dels partits per una banda i la de la societat civil de l’altra. La novetat de l’any passat era que es posaven en sintonia ambdues dinàmiques per avançar en la mateixa direcció; ara, es tracta de mantenir i reforçar el procés endegat.

Són dues dinàmiques diferents, complementàries, que no forçosament han d’anar al mateix ritme, però tanmateix imprescindibles totes dues. No és viable un lideratge polític que no tingui al darrere la voluntat del seu poble, però alhora aquesta voluntat popular expressada al carrer necessita un lideratge polític que li doni forma i concreció. I en alguns moments és possible que la sintonia no sigui completa, que hi hagi discrepàncies de ritme, de to o de procediments, però en cap cas hem d’estripar les cartes, perquè l’única carta que tenim és la unitat i la complicitat de la política amb la societat que representa. A Artur Mas se’l va acusar l’any passat d’haver-se deixat portar pel clam popular d’aquell 11 de setembre; tant de bo els polítics fossin capaços d’escoltar sempre el clam popular! Aquest any, Mas s’ha volgut assegurar que no se li pugui retreure anar a remolc de les mobilitzacions, i per això la setmana passada el President es va avançar als esdeveniments refermant la seva voluntat de tirar endavant el procés. Hi ha un camí marcat i l’acció d’ahir no va fer sinó refermar-lo. Ara ens cal la perseverança per no defallir; la societat ha de continuar la seva pressió alhora que els polítics tenen l’obligació de conduir el procés amb tot el rigor i la serenitat possible.


Ho deia abans d’ahir el Ministre Margallo: “L’única sortida possible per a Catalunya és la Declaració Unilateral d’Independència”. Compte, no és que el Ministre s’hagi tornat més radical independentista que ningú, sinó que adverteix que totes les altres portes estan tancades i confia que si es fa un mal pas ells tindran els mitjans per avortar-lo. Probablement s’hi haurà d’arribar; però no pas precipitadament i com un rampell d’ira, com voldria el Ministre i tants altres, sinó com el final d’un procés en què haurà quedat manifesta la voluntat d’un poble enfront d’un Estat incapaç d’escoltar, de defensar els seus interessos i de representar-lo.