No crec que
hagi sorprès ningú que el Tribunal Constitucional no acceptés la recusació del seu President presentada pel Govern i el Parlament català. Entra dins de la seva
lògica que no té per què tenir res a veure ni amb la legalitat ni amb els
antecedents que ja hi ha hagut en aquest sentit. Per ells, el fet no només que
el President del Constitucional que haurà de dirimir en diversos conflictes
entre un Govern del PP i el de CiU, havent estat ell fins ara militant del
Partit Popular, sinó que a més amagués la seva militància a les Corts
espanyoles quan va ser nomenat, no és motiu suficient per a recusar-lo.
Arreu han
sortit veus, i no només de Catalunya, alertant de la mala imatge que dóna el
Tribunal Constitucional, ja de per si prou desprestigiat, amb un President tan
estretament vinculat a un partit polític quan bona part de les decisions que ha
de prendre estan relacionades amb partits polítics. Però és evident que no els
preocupa gens la mala imatge, perquè ja no la poden tenir pitjor; tothom sap
que és una pantomima de Tribunal, una moma per als seus membres, subjecte als
dictats polítics de cada moment. I és que el problema no és la parcialitat evident
amb què actua aquest tribunal en funció de la ideologia dels seus membres, que
per això han estat escollits pel PP o pel PSOE, sinó que el criteri per a
acceptar o no una recusació per risc de parcialitat d’un magistrat no depèn ni
del fet de tenir una adscripció política, en aquest cas fins i tot militància,
ni de les opinions versades públicament sobre els temes a dirimir, sinó única i
exclusivament del signe polític de la possible parcialitat. La mateixa
circumstància hauria servit per a recusar-lo per unanimitat si hagués tingut
alguna relació amb CiU, per exemple, en lloc de tenir-la amb el PP, o si les
opnions del President del TC enlloc de ser hostils i insultants per a Catalunya
haguessin estat positives o favorables al reconeixement de la seva identitat.
I el més
greu és que això, aquesta mena de prevaricació de judicar les coses no pas en
funció del fet en sí sinó de l’orientació política de les persones implicades,
es considera com absolutament normal. Que un Fiscal es posicioni políticament
en favor de les tesis del PP és vist com a normal i fins i tot com a imparcial,
però consideren intolerable que ho faci coincidint o mostrant comprensió per
les tesis catalanistes. És el mateix que han fet amb aquest absurd
debat sobre un programa de televisió en què els nens expressaven la seva opinió
sobre la Via Catalana
