Pàgines

dijous, 19 de setembre de 2013

No és el fet, el que es jutja

No crec que hagi sorprès ningú que el Tribunal Constitucional no acceptés la recusació del seu President presentada pel Govern i el Parlament català. Entra dins de la seva lògica que no té per què tenir res a veure ni amb la legalitat ni amb els antecedents que ja hi ha hagut en aquest sentit. Per ells, el fet no només que el President del Constitucional que haurà de dirimir en diversos conflictes entre un Govern del PP i el de CiU, havent estat ell fins ara militant del Partit Popular, sinó que a més amagués la seva militància a les Corts espanyoles quan va ser nomenat, no és motiu suficient per a recusar-lo.

Arreu han sortit veus, i no només de Catalunya, alertant de la mala imatge que dóna el Tribunal Constitucional, ja de per si prou desprestigiat, amb un President tan estretament vinculat a un partit polític quan bona part de les decisions que ha de prendre estan relacionades amb partits polítics. Però és evident que no els preocupa gens la mala imatge, perquè ja no la poden tenir pitjor; tothom sap que és una pantomima de Tribunal, una moma per als seus membres, subjecte als dictats polítics de cada moment. I és que el problema no és la parcialitat evident amb què actua aquest tribunal en funció de la ideologia dels seus membres, que per això han estat escollits pel PP o pel PSOE, sinó que el criteri per a acceptar o no una recusació per risc de parcialitat d’un magistrat no depèn ni del fet de tenir una adscripció política, en aquest cas fins i tot militància, ni de les opinions versades públicament sobre els temes a dirimir, sinó única i exclusivament del signe polític de la possible parcialitat. La mateixa circumstància hauria servit per a recusar-lo per unanimitat si hagués tingut alguna relació amb CiU, per exemple, en lloc de tenir-la amb el PP, o si les opnions del President del TC enlloc de ser hostils i insultants per a Catalunya haguessin estat positives o favorables al reconeixement de la seva identitat.


I el més greu és que això, aquesta mena de prevaricació de judicar les coses no pas en funció del fet en sí sinó de l’orientació política de les persones implicades, es considera com absolutament normal. Que un Fiscal es posicioni políticament en favor de les tesis del PP és vist com a normal i fins i tot com a imparcial, però consideren intolerable que ho faci coincidint o mostrant comprensió per les tesis catalanistes. És el mateix que han fet amb aquest absurd debat sobre un programa de televisió en què els nens expressaven la seva opinió sobre la Via Catalana; el problema no és que, tal com es fa en molts programes televisius infantils o juvenils, surtin nens a parlar del que sigui, sinó que ho facin a favor de Catalunya.