Pàgines

divendres, 20 de setembre de 2013

A l’origen del debat

A vegades, els debats polítics que tenen llarg recorregut van prenent matisos i van canviant el seu focus central amb el risc d’oblidar l’objecte inicial o de perdre’s en aspectes tangencials. El debat polític a Catalunya, ara centrat en el fet gairebé exclusiu del dret a decidir democràticament el nostre futur, sembla que oblidi sovint els seus orígens. Alguns, fins i tot ho plantegen com el simple fet de reconèixer el dret de votar, encara que sigui per votar continuar igual com estem ara, o el que és el mateix esperar que algun dia Espanya entengui què vol dir un Estat respectuós amb la diversitat.

És ben cert que els pobles tenen tot el dret a decidir el seu futur, al marge de si hi poden sortir guanyant o perdent i al marge de si consideren que l’Estat on es troben els tracta millor o pitjor. No ens cal, en principi, una motivació precisa per a decidir lliurement el nostre futur. Ara bé, no partim del no res. Hem viscut i patit l’experiència d’intentar infructuosament durant més de trenta anys cercar un encaix dins de l’Estat espanyol que ens permetés sobreviure com a poble amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. Trenta anys en què s’ha fet evident, amb diferents alternatives de Governs espanyols que per part seva no hi ha cap interès ni voluntat de reconèixer-nos tal com són, i només una voluntat i una decisió d’assimilar-nos i de liquidar-nos com a poble. No hem vist mai un Govern espanyol disposat a entendre que la catalanitat també podia formar part d’Espanya, ni cap Govern espanyol disposat a complir amb l’article 3.3 de la Constitució que parla de l’obligació de l’Estat de protegir i defensar les diferents llengües d’Espanya. Hem viscut més de trenta anys no només amb un espoli fiscal insostenible, sinó amb incompliments constants de les promeses i dels compromisos contrets per l’Estat, i a sobre amb vexacions i acusacions de deslleialtat i de manca de solidaritat. Tenim, doncs, una llarga experiència de mals tractes i d’hostilitat permanent de l’Estat en contra de Catalunya, cosa que ha fet que molts catalans que fins fa poc encara creien que era possible trobar un encaix raonable dins d’Espanya hagin arribat a la conclusió que això és impossible.


Ara, diuen que el PP vol canviar la seva estratègia per a fer front al sobiranisme i suavitzar una mica el to, potser pensant que la feina més bruta ja la faran els sectors radicals d’extrema dreta que sempre han estat a la seva ombra i han gaudit de la seva condescendència. Però el que no estan disposats a canviar, pel que sembla, és el fet de mantenir les agressions contra la nostra llengua i contra el finançament de la Generalitat. Aleshores, els qui, fins i tot defensant el dret a fer una consulta, argumenten que no ens convé sortir d’Espanya haurien d’explicar com pensen fer front a aquestes agressions, o si les pensen acceptar com un acte de submissió.