Pàgines

diumenge, 22 de setembre de 2013

Fora de la Unió europea?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol debat, la mentida i l’exageració són símptomes clars de la manca de confiança en les pròpies conviccions i argumentacions. Quan per defensar una posició, algú ha de recórrer a faltar a la veritat o a tergiversar-la és perquè sap que si es limita a raonar en base a la realitat els seus arguments tindran poca consistència. I això, en el debat permanent en les relacions Catalunya Espanya seria vàlid en tots dos bàndols.

No s’hi val a dir que és igual que Catalunya, amb la independència, quedi fora de la Unió europea, perquè és evident que Catalunya ha tingut sempre, i continua tenint, una voluntat europeista. Però tampoc són acceptables les visions tergiversades i catastrofistes dels qui pretenen atemorir-nos per tal que desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Per més que la diplomàcia espanyola aconsegueixi, com és evident que pot aconseguir, que dirigents europeus es posicionin al seu favor, tant per quedar bé amb el qui, avui per avui, representa el poder a Espanya, com per evitar que l’exemple català es propagui a altres estats, tothom sap que no hi ha hagut cap precedent de secessió al si  d’un estat de la UE i que per tant, tot dependrà de decisions estrictament polítiques. En tot cas, la frase “Catalunya quedarà fora d’Europa” només pot ser dita per gent perversament deshonesta perquè, en el pitjor dels casos podria implicar quedar momentàniament fora de la Unió europea, com Suïssa o Noruega, posem pel cas. També és propi de persones mesquines dir que Catalunya per reincorporar-se a la UE hauria seguir un procés similar al de països com Croàcia o Montenegro, com han dit alguns polítics espanyols, perquè és evident que Catalunya ja compleix tots els requisits per a ser dins de la UE.

La utilització de l’euro està fora de qualsevol discussió perquè és possible fer-ho amb un acord amb les autoritats comunitàries, però també és possible fer-ho sense necessitat de cap acord. Catalunya, pel seu potencial econòmic, seria contribuent net a la UE, de manera que quedar-ne exclosa no li representaria cap perjudici pel que fa als fons comunitaris; en canvi si que hi guanyaria Espanya que, sense Catalunya, seria un país més receptor de fons comunitaris. Pel que fa a les fronteres també és evident que a ningú li interessaria retornar a la situació anterior, i molt menys a Espanya que no voldria tancar-se la principal porta de comunicació amb la resta de la UE. Algú s’imagina Espanya posant traves a les exportacions de valencians, murcians i andalusos, a part de les de Castella i Aragó que també passen per Catalunya?

És cert que Catalunya no podria participar en els òrgans de decisió comunitaris. Però cal no oblidar que per una simple correlació de forces i de pes demogràfic és ben escassa la capacitat d’influència de la majoria dels països europeus. Per exemple, l’any passat Espanya va perdre el seu lloc en el Consell del Banc Central Europeu en benefici de Luxemburg. I ben poca cosa ha pogut fer Espanya, per citar un altre tipus d’exemple, per defensar les seves quotes lleteres, cosa que ha obligat al tancament de moltes explotacions, o per protegir la fruita seva enfront de les importacions de Turquia o les taronges enfront de les importacions del Marroc. No podríem prendre part en les decisions comunitàries, però ens trobaríem en una situació no pas massa diferent de la majoria dels països de la Unió que hi tenen una incidència mínima. Però, per contra, tampoc ens veuríem obligar a seguir determinades directius que en una situació de crisi com l’actual molts països europeus, com Espanya mateix, han lamentat sovint haver de seguir.


Sortir de la Unió europea no seria cap bicoca ni cap situació desitjada, però tampoc seria cap drama. Les mentides i les visions apocalíptiques dels nacionalistes espanyols, que probablement no ignoren que sense Catalunya la seva solvència es veuria notablement minvada, no denoten sinó la seva manca de discurs i d’arguments real. Ho confirmava algú tan poc sospitós com el Ministre de Justícia espanyol, Ruiz Gallardón, quan deia que no sabia si una Catalunya independent era viable, però que tenia clar que no era viable una España sense Catalunya.