Pàgines

dimarts, 24 de setembre de 2013

Madrid contra Espanya, Catalunya al marge

Ara que els espanyols tenen endegada l’ofensiva per a crear una sensació de pànic entre la població catalana davant dels riscos d’avançar cap a la independència, proliferen els predicadors malintencionats que ens adverteixen dels efectes negatius pel que fa al món de l’empresa. L’argument, simple i diríem que ingenu si no sabéssim que és de mala fe, es basa en afirmar que l’inversor cerca sempre estabilitat i que per tant fugiria del trasbals que evidentment suposarà el procés de secessió. Tan cert com que els inversors també saben distingir entre les tensions conjunturals i les estructurals, i que els importa ben poc que en un determinat indret hi hagi una estructura d’Estat o que n’hi hagi una altra.

És lògic, tractant-se d’estats centralistes, que quan un inversor estranger es proposa invertir a França o a Espanya, pensi de forma automàtica en la seva capital; cosa que no succeeix tan clarament en països d’estructura més federal com ara Alemanya. És lògic, doncs, que París o Madrid acaparin la majoria de les inversions estrangeres en detriment, i per tant en perjudici, de la resta de territoris dels respectius Estats. Una visió d’Estat que contemplés més positivament el conjunt del país, no permetria que totes les inversions anessin a parar a la seva capital, faria el possible per diversificar-les geogràficament o com a mínim no ho presentaria mai com un èxit de la capital enfront de les altres ciutats. En el cas espanyol, Madrid acapara més de la meitat de tota la inversió estrangera a l’Estat, un 51’9%, mentre que Catalunya queda en una segona posició amb un 24’4% del total, que és més del que li correspondria tant per població com per pes econòmic, de manera que la capacitat sobredimensionada de Madrid per a captar capital estranger és sobretot  en detriment de la majoria de la resta de comunitats, més que no pas de Catalunya.


Sense negar que, evidentment, en tot procés de canvi hi poden haver moments d’una certa incertesa i per tant alguns efectes negatius, el cert és que les previsions de beneficis els superen en escreix. I en tot cas, fins i tot en l’actual situació d’incertesa, les dades que proporciona el Ministeri d’Economia són prou il·lustratives per a desmentir els seus acòlits economistes i predicadors de la catàstrofe. Perquè, essent cert el pes abassegador de Madrid, en el primer semestre d’aquest any la inversió estrangera a Catalunya s’ha incrementat en un 42%, mentre que a Madrid ha caigut en un 27’8%. I si això és el que passa en els moments d’incertesa, amb el procés tot just iniciat, ja podem imaginar el que passaria si Barcelona esdevingués capital d’un estat català.