Pàgines

diumenge, 29 de setembre de 2013

A propòsit de la tercera via

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, com en qualsevol altra activitat humana, no es poden fer anàlisis en abstracte sense tenir en compte la història, els antecedents i tots els condicionants que l’envolten. El raonament que fan els partidaris d’una tercera via, Duran i Navarro bàsicament, no sembla pas tan descabellat, almenys d’entrada. A partir del principi que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur, les possibles opcions a prendre són moltes i diverses, i no forçosament s’haurien de limitar entre la de l’unionisme i la de la independència. Hi podria haver qui optés que liquidar l’autonomia per esdevenir una simple regió d’Espanya, qui optés per la situació actual, per un model autonòmic amb més capacitat d’autogovern, per un model federal o confederal, i finalment qui optés per la independència. Però aquest argument simplista, esgrimit pels postulants de la tercera via és absolutament fal·laç.

Com deien tant Artur Mas com Oriol Junqueras, aquesta suposada tercera via és la que s’ha intentat sense èxit durant anys i panys, fins a la clatellada definitiva donada pel Tribunal Constitucional. No partim del no res, sinó que les diferents forces polítiques catalanes ja han assajat totes les terceres vies possibles i sempre han topat amb la negativa i l’hostilitat de l’Estat espanyol.

És una absoluta quimera pensar que el PP, que hores d’ara continua amb la seva ofensiva recentralitzadora i en contra de la llengua i la cultura catalanes, pugui avenir-se a fercap reforma de la Constitució en el sentit d’avançar cap al federalisme. Si en algun moment PP o PSOE es posen d’acord per a iniciar una reforma de la Constitució serà per a limitar els poders autonòmics i garantir el procés d’uniformització cultural de l’Estat.

Si als independentistes els acusen de volen canviar les fronteres d’Espanya, cosa inevitable si es produeix la secessió, més acusarien els federalistes de voler canviar tota l’estructura de l’Estat. És una història ja repetida, aquesta de voler encaixar Catalunya a una Espanya federal, quan a Espanya no tenen cap interès pel federalisme; i no només a les files populars, sinó també al si del PSOE.

Qualsevol plantejament de caràcter federal o confederal, per a poder ser negociat a Madrid, ha de ser fet des d’una plena sobirania. De manera que els federalistes que ho són de veritat, per una elemental raó de possibilisme, optaran primer per l’autodeterminació, i quan ens trobem d’igual a igual amb l’Estat espanyol, aleshores podrien plantejar algun tipus de negociació.

En realitat, almenys en el cas de molts socialistes, aquesta tercera via no existeix sinó que és un subterfugi per simular que es té un projecte diferenciat del PP oi de C’s, basat en la liquidació de Catalunya com a poble amb una llengua i una cultura pròpies, però sabent que el resultat serà el mateix.


En definitiva, la proposta d’una tercera via, sabent que no tenim cap possibilitat de forçar una negociació a fons amb l’Estat i sobretot que no tenim cap possibilitat de garantir un resultat mínimament positiu, equival a deixar en mans del Govern espanyol el que teòricament havia de ser una decisió del poble català. És a dir que ja no és cap tercera via; simplement, no és cap via