Pàgines

dimarts, 15 d’octubre de 2013

De reconciliació, res de res

Entenc que el President de la Generalitat, per raó del seu càrrec, fos present en l’acte de l’Església Catòlica en què es beatificaven centenars de víctimes de la barbàrie de la guerra. El que no poden dir els seus organitzadors és que aquest fos un acte estrictament religiós, apolític, i molt menys qualificar-lo de “Festa de la reconciliació”. La data, l’endemà del 12 d’octubre, no havia pas estat escollida a l’atzar, i l’oblit deliberat de les víctimes del franquisme tampoc era innocent. De fet, sectors de la pròpia església no combregaven amb aquestes rodes de molí i reclamaven un altre tipus de gestos a la jerarquia catòlica.

A part del reconeixement que caldria esperar dels errors comesos per l’Església Catòlica en posicionar-se al costat del bàndol més cruel, més sanguinari i més allunyat de l’esperit evangèlic, com era el franquisme, la mateixa presentació que es va fer dels fets ja denota una absoluta manca de voluntat de reconciliació i de demanar perdó per la seva col·laboració amb els fascinerosos. És evident que en tota guerra es produeixen excessos, i que en la Guerra Civil espanyola es van descontrolar grups extremadament i injustament violents, també en el bàndol republicà. Però d’aquí a presentar en bloc, sense considerar les particularitats individuals, com a beats i màrtirs de l’Església, a totes aquelles víctimes, hi pot anar un bon tros. D’una banda, caldria no oblidar que l’Església com a organització sí que es va posicionar en la guerra a favor dels qui s’havien revoltat contra la democràcia, dels qui decidiren prendre les armes i no estalviar crims de cap mena per a aconseguir els seus objectius polítics, i per tant l'Església no es podia considerar neutral en el conflicte; de manera que l’Església, en el seu conjunt, era vista com a col·laboradora del feixisme. Així, molts religiosos van ser víctimes de la decisió presa pels seus superiors, enfront de la qual ben pocs s’hi van revoltar tot i veure que era un posicionament estrictament partidista i no pas per motivacions de fe.


De ben segur que molts d’ells, personalment, no havien fet cap acció concreta en contra de la legitimitat democràtica, però també n’hi va haver que sí que tenien actituds col·laboracionistes. I una beatificació massiva, sense considerar ni el paper global de l’Església en la Guerra ni les circumstàncies particulars de cadascuna de les víctimes, és una versió absolutament esbiaixada, de marcada significació política, gairebé de reivindicació del seu paper al costat del franquisme, i en definitiva un gest que no té res de reconciliació i molt menys de reconeixement dels seus errors, que també van contribuir a la barbàrie de la qual aquest “beats” en van ser víctimes.