Pàgines

dijous, 17 d’octubre de 2013

La ideologia com a interès a llarg termini

Com era d’esperar, al darrer moment, s’ha salvat la crisi de l’administració nord-americana. Només momentàniament, perquè els republicans li han donat només un marge d’uns mesos, i al febrer ja hi tornarem a ser. És el joc brut de la política, el xantatge més descarat per a obtenir uns objectius i afavorir uns interessos molt particulars. Fer patir fins al darrer moment, sense cap escrúpol pel risc que la seva acció podia suposar, és una arma més de la política com ho és el fet de no tancar definitivament el tema i mantenir l’amenaça permanent.

Ja sé que acostuma a ser normal en tota negociació política el fet de jugar amb el temps, de crear un clima de crispació i de nervis per a fer defallir l’adversari; també és una constant en les relacions entre Catalunya i Espanya. Però també és en aquestes ocasions quan es veu la veritable intencionalitat de les parts en litigi. A l’ala dura del Partit Republicà no li venia d’aquí provocar una crisi sense precedents en l’economia nord-americana, amb el perjudici que hauria pogut produir arreu del món, als ciutadans del seu país i també als empresaris i als poders econòmics que ells representen. I tot per evitar unes tímides mesures de l’administració Obama per a facilitar la cobertura sanitària a bona part de la població nord-americana. Això semblaria reafirmar la idea que defensen alguns segons la qual cada vegada més la política es regeix per principis ideològics més que per interessos concrets. Ho veiem també a casa nostra amb mesures que pren el Govern espanyol, inspirades pels grans poders econòmics que van directament en contra no només de la majoria de la població que veu reduït el seu nivell de vida i la seva seguretat amb una feina estable, sinó que també va en contra d’una majoria de petits i mitjans empresaris que veuen com la crisi provocada i sostinguda interessadament fa caure les vendes i posa en perill la viabilitat de les seves empreses.


Però no hi estaria pas d’acord. No crec que ni a la política nord-americana, ni a l’europea o a l’espanyola es prioritzi la ideologia per damunt dels interessos econòmics. El que passa és que els interessos de les grans empreses i els grans poders financers tenen ben poc a veure amb els interessos de la majoria de petites i mitjanes empreses, i encara que s’englobin sota una mateixa denominació els primers no tenen cap mania a l’hora d’imposar polítiques que arruïnin els altres. I, per altra banda, la defensa dels interessos es fa més a llarg termini: els grans poders econòmics ja estan disposats a acceptar que la crisi que ells han provocat els perjudiqui també a ells temporalment, però amb el convenciment que amb l’excusa de la crisi hauran reordenat el marc legal i les estructures del sistema per posar-les estrictament al seu servei. Era també l’objectiu del Partit Republicà.